«La nostra generació ha de fer net del procés»

—M'agradaria començar l'entrevista amb tres perquès. El primer: per què ha decidit escriure una reflexió sobre el Procés des de la ficció?

—Primer, per saturació de l'opinió pública: jo ja no puc assumir una tertúlia o un article d'opinió més, no hem fet més que donar-hi voltes. Ara volia mirar-m'ho des d'un altre punt de vista, des de la llibertat absoluta de veure què diuen els amics, què diu la gent del carrer, de veure què fem amb tota aquesta massa d'energia que ha quedat al país després de tot el que ha passat. Ara, aquest també és el llibre més difícil que he escrit, perquè hi ha una part d'introspecció personal, però també d'introspecció col·lectiva, de la qual poc o molt, tu també te n'has de fer responsable. I no és fàcil.

—El segon per què: per què precisament ara, en aquest moment? No ens cal una mica més de perspectiva?

—Penso que per descriure l'estat emocional de la gent, aquesta introspecció que comentava, no ens cal. També passa una cosa, i és que han sigut uns anys tan intensos que sembla que cada any n'hagin sigut molts. A més, la pilota és tan grossa que la tenim aquí, a tocar. Ja vindran altres novel·les que desmentiran la meva, la complementaran o diran que estava equivocat. Però penso que era el moment de capturar aquest estat d'ànim, de fer una foto amb una profunditat de camp bastant elevada.

—I, finalment, per què els protagonistes que fan aquesta reflexió són un director i una professora d'institut a punt de jubilar-se?

—Això ja és decisió de l'escriptor, és forma pura. Em permet tenir dos personatges que poden condensar una història personal i col·lectiva, perquè per un institut hi passa tothom, i s'hi pot veure com van canviant les generacions. A l'institut ets representant de la teva cultura davant dels alumnes i, per tant, era una manera d'afegir responsabilitat. Després, la novel·la és molt honesta amb el lector, a les primeres pàgines li diu: Ara, aquests dos personatges estan dormint, i quan es despertin els passarà allò i allò. I tot només durarà un dia. Per tant, el lector pot decidir si hi entra o no. El toro està allà, al mig del passadís i l'espera, i el lector pot optar per anar a veure com és aquest toro.

—Els protagonistes se senten enganyats, però hi ha més desencís que ràbia.

—Sí, perquè penso que és així, en general hi ha més desencís que ràbia, encara que a la novel·la hi ha de tot, també hi ha personatges més crispats. Però ells són professors d'institut i, per tant, tenen la responsabilitat a un metre de distància. No es poden permetre no estar a l'altura de les circumstàncies, i és per això que una part important de la novel·la és aquest deure cívic que els impedeix mostrar-se irats. Però se senten decebuts, començant per estar dolguts amb ells mateixos per haver confiant tant, perquè també era responsabilitat nostra haver-los fiscalitzat més. Després, també demanen responsabilitats, perquè no és igual confiar que faltar a la confiança, hi ha graus de responsabilitat. En el fons, és un xoc de legitimitats.

—Un dels protagonistes, el Carles, parla de l'Altre Procés, assenyalant que, reconegut o dissimulat, tothom l'acabarà passant.

—Jo crec que tots l'estem passant, encara que el fem per dins. Fixa't que passa una cosa molt curiosa: les imatges de les manifestacions ja no surten a la tele. Per què? Perquè deslegitimen el present. I això és molt dur per a la gent que governa. Tu vas treure moltíssima gent al carrer i vas prometre solemnement no sé quantíssimes coses. I hi ha una distància enorme entre les paraules i els fets, un forat negre que, com que ningú el verbalitza, va creixent i creixent. Hi ha qui diu El nostre mal no vol soroll, o Millor que mirem endavant. Fins i tot Hem fet un diagnòstic. Te n'estàs enfotent de mi, o què?

—També afirma que hem de passar un dol, però que serà molt difícil tancar-lo sense una explicació per part dels polítics o, més aviat, una confessió que tot era mentida.

—La nostra generació ha de fer net, perquè si no, els joves es trobaran que no sabran què va passar allà. Hi ha promeses fetes, i les promeses són deutes. Algú ha de donar explicacions sobre aquests deutes. No cal que els paguin, perquè ja sabem que no els podran pagar, però doneu-nos una explicació.

—Toni Soler ha dit del seu llibre: S'ha de llegir. Si cal, discrepar- ne, però s'ha de llegir. Volia provocar el debat?

—D'entrada, deixa'm dir que jo soc un mindundi igual que tothom. M'he manifestat, he tallat carreteres, però no em considero més autoritzat que ningú. Però de petit ja feia una cosa que emprenyava molt la mare, i és que no puc callar. Jo sé que la novel·la generarà debat, però benvingut sigui. Si li dius a una persona que hi aniràs a les 12, li fas una promesa. Si no hi vas i l'altre t'espera, estàs comprometent el temps i la vida d'aquella persona. Per què no hi has anat? O, més greu encara: si sabies que no hi aniries, per què no li ho vas dir?