Només un 20% dels sol·licitants del grau de dependència se'n beneficien a Tarragona

Un total de 1.308 habitants del Tarragonès van sol·licitar ser reconeguts amb un grau de dependència durant els primers nou mesos de l'any. Es tracta de persones que al·legaven que necessiten ajuda per dur a terme activitats com canviar-se de roba, dutxar-se o menjar a causa de l'edat, una malaltia o una discapacitat. No obstant això, només 250 peticions han estat, fins ara, satisfetes: un 19,11%. Menys d'una de cada cinc persones.

Des que l'any 2006 es va aprovar la llei de Dependència, són 24.089 els veïns de la comarca que han demanat ajuda a l'administració per a obtenir el grau de dependència. Avui en dia, hi ha 5.218 tarragonins que són beneficiaris de les prestacions.

El president de la Fundació La Muntanyeta, Francesc Tarragona, té clars els motius que han derivat en aquest contrast entre les sol·licituds i les ajudes distribuïdes: «que hi ha demanda» i «l'incompliment per part de l'estat espanyol». Tarragona detalla que amb l'entrada en vigor de la legislació, els executius espanyol i català van acordar cofinançar l'assistència als dependents a parts iguals, però la voluntat va ensopegar de seguida amb uns pressupostos infradotats i la crisi econòmica del 2008. «La Generalitat inverteix gairebé el 80% dels diners de les places a les residències», explica.

La dependència es divideix en tres nivells segons la necessitat d'ajuda que té un individu per efectuar activitats bàsiques. Les persones de grau II –dependència severa– o III –gran dependència– tenen dret a sol·licitar l'accés a una residència especialitzada per a la seva correcta atenció. En el cas dels ciutadans amb paràlisi cerebral, Tarragona comenta que, des que es demana el reconeixement del grau fins que aquest s'adjudica, poden passar entre tres i cinc mesos, però assenyala que el quid de la qüestió se situa en si hi ha places o no per a ubicar els usuaris. «El sistema no pot abastar totes les sol·licituds de places perquè hi ha molta demanda», declara el president de La Muntanyeta.

«Una plaça en una residència de gent gran costa al voltant de 2.000 euros i una plaça de discapacitats, com que requereixen més suports tècnics i humans, se'n va fins als 4.000. S'ha de fer una inversió important i, a més, s'ha de tenir en compte que aquestes places ja no desapareixen, sinó que cada any estan incloses dintre el pressupost», afegeix. En cas de no rebre accés a la residència, el sol·licitant hauria de ser compensat amb una ajuda al seu domicili.

La Muntanyeta acull 23 ciutadans amb paràlisi cerebral, «però sabem que hi ha demanda a Catalunya», reconeix el president. És per aquest motiu que ja s'està treballant per obrir una residència a Bonavista amb 60 places.

El cas de les persones amb alzheimer és molt més lent. A finals de setembre, la psicòloga de l'Associació de Familiars d'Alzheimer de Tarragona, Helena Vega, va detallar a Diari Més que poden passar entre sis mesos i un any des que s'inicien els tràmits i les proves fins que s'obté el grau de dependència. Vega calculava que entre un 30 i un 40% de les persones amb aquesta malaltia neurodegenerativa encara no ha rebut el diagnòstic.

La «llacuna» de l'Asperger

Diferent és la situació de les persones amb síndrome d'Asperger o trastorn de l'espectre autista. La directora d'Aspercamp, Laura Recha, detalla que són pocs els membres de l'associació que han rebut el grau de dependència perquè no solen complir amb els requisits. «Les persones amb Asperger, en alguns casos, sí que necessiten acompanyament. No és que no se sàpiguen vestir sols o dutxar-se. Saben fer-ho, però si no hi ha ningú que vetlli per ells i que els ho recordi, potser no ho faran», comenta.

És per aquest motiu que considera que existeix un «buit» o una «llacuna» per cobrir les necessitats de les persones amb síndrome d'Asperger i, per això, demana que es doni «un tomb» al plantejament dels ajuts, de manera que les discapacitats «que no són tan evidents» també rebin el suport necessari.