«Al final li agafes mania al 'què fem per sopar?'»

—La teva és una família estressada? —Sí, soc una mare estressada d'una família estressada. Som quatre, amb dos nens de 6 i 10 anys, i som molt actius. Però perquè ens agrada: som uns estressats feliços.

—I com cuina, una família estressada i feliç?

—Com podem [Riu]. Fem el que penso que és imprescindible fer, si més no, entre setmana: optimitzar el temps. Treure'n el màxim rendiment per cuinar receptes sanes i correctes, que no suposin una hora i mitja de feina. Això, intentant no repetir, que és el problema que tenim tots. El famós Què fem avui per dinar? I per sopar? Al final, li acabes agafant molta mania, a aquest Què fem per sopar? El llibre vol ajudar a resoldre aquesta pregunta.

—Admeto que jo també soc una cuinera estressada. Dona'm tres claus per evitar-ho.

—La primera és tenir un bon rebost. Amb això, ja tens mitja feina feta. I no em refereixo a tenir receptes a mig fer, sinó ingredients mig preparats. Ajuda molt i estalvia temps. Per exemple, el concentrat de brou, que el pots congelar i funciona com una alternativa saludable a les pastilles de brou. Amb una sola vegada que en facis, en tens per tot l'hivern, perquè en pots anar agafant a cullerades.

—La segona clau?

—Optimitzar passos. Si ho podem fer tot en una mateixa olla, millor que fer-ne servir tres. Si quan acabes de cuinar tens una olla per netejar en lloc de sis, la relació que tens amb la cuina és diferent. Et fa menys mandra si saps que amb un sol estri ho pots fer tot, acabes tenint una relació més amable amb el fet de cuinar.

—Segur que em diràs que la tercera clau és planificar…

—No, a mi no m'agrada, jo no planifico. M'agrada improvisar, tot i que reconec que si no saps cuinar gaire, és difícil.

—Així doncs, avui al vespre, quan arribis a casa, què faràs?

—No ho sé. Obriré la nevera, miraré què tenim i què podem preparar amb allò. Sovint faig un símil amb la gent que es prepara la roba per a l'endemà. Hi ha qui té molt clar que quan es llevi es posarà una camisa blanca i uns pantalons negres, per exemple. A mi m'agrada obrir l'armari i pensar com em sento, què em representa o fins i tot quin temps fa. Anar una mica per sensacions, i a la cuina també. La clau número 1 seria confiar en un mateix, llavors t'atreveixes a fer el que et ve de gust. També t'he de dir que soc molt fan dels congelats, però congelats de qualitat, que estan molt bé i et permeten tenir un fons d'armari important.

—El llibre no funciona amb els capítols clàssics de Primers, Segons i Postres. Com l'has organitzat?

—L'he plantejat per moments de les famílies. Començo pel Rebost, perquè és la base de qualsevol cuina, i a partir d'aquí hi ha propostes com per exemple Dia a dia, amb receptes molt senzilles pensades per si et falten idees; Tardes de pluja, per si tenim nens i volem passar-ho bé a la cuina, fent experiments com uns espaguetis amb colorants naturals, o Sopars romàntics, per quan no ho tenies previst, però els nens no hi són, pel motiu que sigui. També hi ha un capítol titulat Convidar a la família, perquè he detectat que hi ha molts joves que no conviden la família a casa perquè no saben què preparar: la mare fa menjars tan bons, que no saben què fer quan ella ve a casa. Per això he fet aquest capítol de receptes festives però molt fàcils.

—Et defineixes com a creadora de continguts gastronòmics i treballes sobretot a través de la teva web i YouTube. Però has fet un llibre en paper… No és un contrasentit?

—No, d'una banda, penso que trencar tendències és molt trencador [Riu]. A més, encara que jo mateixa consulto molt internet, també faig servir molt els llibres de cuina. De fet, fa temps que vaig decidir muntar una lleixa de llibres de receptes a la cuina, perquè al despatx o al passadís no hi fan res. La meva idea és que la gent tingui el llibre allà, l'embruti, el remeni i el faci anar. No crec que els llibres de cuina en paper estiguin tan morts com ens volen fer creure.