«Vaig marxar d'Ucraïna sol i amb el meu violí sota el braç»

Separar-te de la teva família quan ets encara molt jove és una experiència difícil i dolorosa. I si ho fas obligat perquè al teu país hi ha una guerra, encara ho és més. Amb només 17 anys, el jove Danylo Vasylencho va fugir d'Ucraïna, havent de deixar enrere els seus pares i germans, sense saber si algun dia els podrà tornar a veure en persona.

Això sí, marxava acompanyat del seu estimat violí, per a ell, un amic inseparable des de fa 13 anys. Després de sortir del seu país, ha començat a guanyar-se la vida com a músic de carrer, un treball que el permet sobreviure i, també, enviar diners a la seva família. La seva primera parada va ser Polònia i, pràcticament de rebot, ha acabat vivint a Tarragona, on omple de música les places i altres punts emblemàtics de la ciutat. «Van ser els meus pares els qui em van proposar de marxar cap a Polònia, i jo no vaig dubtar», explica Vasylencho. Hanna Ivanova, la seva mare, Yuriy Ivanov, el seu padrastre, i Gennaddi Vasylencho, el seu pare, van prendre aquesta decisió pensant en el futur de Danylo, que en aquell moment era menor, perquè si es quedava a Ucraïna i complia els 18 anys, s'hagués vist obligat a quedar-se al país i a registrar-se a les oficines de reclutament de les Forces Armades. «Al març vaig marxar de Dniprò, on viu la meva família, sol i amb un violí sota el braç», comenta el violinista.

Mentre tocava en un dels carrers de Polònia, un àngel anomenat Alyona se li va aparèixer. «Em va dir que si volia anar amb ella a Barcelona, que formava part d'un grup de persones que ajudaven i acollien refugiats de la guerra», recorda. Un cop arribat a la ciutat comtal, la Creu Roja el va enviar a un centre de menors a prop de Tarragona: «Vaig estar-hi sis mesos i no va ser fàcil, perquè hi havia moltes normes i no podia fer res, no tenia massa llibertat. A més, no vaig poder aprendre pràcticament res de la llengua d'aquí».

De fet, Vayslencho, que parla un castellà més que correcte per al poc temps que fa que viu al país, ha après aquest nou i desconegut idioma a través de l'aplicació Duolingo. «Això sí, mentre estava allà vaig aconseguir el NIE, que era una de les meves prioritats», reconeix el violinista. Quan va arribar a la majoria d'edat, va decidir emprendre un nou camí i es va instal·lar a Reus amb «coneguts de coneguts». La seva estada no va ser la més còmoda, així que, dos mesos després, va mudar-se a la capital, on comparteix pis amb dos amics.

Per poder pagar el lloguer i altres despeses, Vasylencho es guanya uns calés tocant el seu violí al carrer. El jove ucraïnès va alternant entre la plaça Corsini i la Rambla de Tarragona i la plaça Mercadal de Reus. «He notat que la gent de Reus em dona més diners», reconeix mentre riu. Tarragonins i reusencs queden enlluernats per les delicades melodies que crea Vasylencho amb el seu instrument. La música, a més de ser el treball, s'ha convertit en una «via d'escapament» per no martiritzar-se pensant en el que han d'aguantar la seva família i els seus amics.

Un violí regalat pels seus pares

La història de Vasylencho amb el seu instrument és d'amor a primera vista: «Quan era petit vaig anar amb la meva mare a l'Escola de Música i ella em va fer escoltar tots els instruments». Va quedar profundament enamorat del so del violí. Ara, és ell qui provoca aquest sentiment en les persones que el senten tocar al carrer i queden embadalides.

Tot i que va haver de deixar la seva família a Ucraïna, Vasylencho porta, de manera simbòlica, els seus pares amb ell, ja que van ser ells qui van regalar-li el violí elèctric que l'acompanya en el seu viatge per Europa. «A Ucraïna ja tocava pels carrers, en festes i bodes; ara faig el mateix però lluny de casa», aclareix Vasylencho, qui recorda que es trobava «en una altra ciutat estudiant Econòmiques quan va esclatar la guerra», que el va obligar a tornar a Dniprò.

«Cada dia me'n recordo de la meva família. Estan bé, però cada dia és un món diferent, mai se sap el que pot passar. Soc conscient que potser algun dia un d'ells ja no hi serà», afirma amb tristor. Danylo és el tercer de sis germans. Vladislav i Alina són els grans, mentre que Ksenia Rostislav i Iuriy són els petits de la casa: «Són menors i estan estudiant. El meu germà gran és metge i la meva germana és model, ella estava a l'Índia treballant, però va tornar quan va esclatar la guerra». «La meva família està fent tràmits per poder sortir del país, però no sé si serà possible», explica.

Frustrat per la situació en la que es troben els seus estimats, Vasylencho reconeix que «l'única manera que tinc d'ajudar-los és tocant al carrer, aconseguint els diners i fent-los arribar allà». Del que guanya com a músic, envia gairebé tot a la seva família i, una altra part, la destina a fons per ajudar la gent que està patint la guerra. «El futur és un misteri impredictible per a mi, només sé que seguiré tocant el meu violí per guanyar-me la vida com sempre he fet», afirma el jove ucraïnès.