«La primera agrupació de veïns va ser clandestina»

—Com sorgeix la idea de fer aquest documental?

—Aquest és un treball que resumeix la investigació que han fet Montserrat Duch, catedràtica d'Història Contemporània de la URV, i l'investigador i antropòleg Francisco Bardají.

—-I què ens explica?

—Comença als anys 50, recordant que la ciutat de Tarragona llavors era una capital provincial petita, amb poc més de 30.000 habitants. A continuació s'explica com el règim franquista va impulsar la primera industrialització i com això va tenir un efecte crida, portant a la ciutat un gran nombre d'emigrants. Però no hi havia prou equipaments per acollir-los i així és com van néixer barris com Torreforta, que és el més antic. El vídeo continua explicant les condicions de vida tan dures d'aquests nous habitants, que fins i tot es van construir les seves pròpies cases. No hi havia aigua ni enllumenat, ni escoles, ni serveis de salut. Fa uns dies vam presentar el documental a Bonavista i una veïna del barri es va emocionar recordant com anaven amb el farcellet de la roba bruta fins a la Canonja per rentar la roba en una font, i després tornaven al barri.

—I en aquest context sorgeixen les primeres associacions de veïns.

—Sí, a la majoria de barris de Ponent les condicions eren les mateixes. Des del 1964, que es forma la primera agrupació a Bonavista, fins al 1979, que se celebren les primeres eleccions municipals democràtiques, en sorgeixen catorze. I també la Federació d'Associacions de Veïns de Tarragona (FAVT).

—Expliqueu que la primera de totes va ser clandestina.

—Sí, la primera associació de veïns legalitzada va ser la de Bonavista del 1969, però al 64 es forma una comissió per reivindicar els drets més bàsics. Se li va dir la Comisión de los 15, i era absolutament clandestina. Després, tot i estar legalitzades, passava sovint que les reunions s'havien de dissoldre perquè no s'havien demanat els permisos per reunir-se, o se superava el nombre de persones que es podien trobar. Aquesta era la realitat: estaven desprotegits, desafiaven la carència absoluta de drets i alhora el règim els estrenyia, privant-los d'actuar.

—Així i tot, van aconseguir el que necessitaven?

—Ni de bon tros. Van anar arrencant de l'ajuntament franquista alguna millora, però tot va ser molt precari. Fins que el 1979 Josep Maria Recasens guanya l'alcaldia i comença a fer una feina molt intensa als barris, començant per coses tan bàsiques com l'asfaltat de Bonavista. Com diu Ana Arjona, un dels testimonis que vam entrevistar per al documental, «En Bonavista todo ha costado mucho».

—Quin paper van jugar les dones en aquesta lluita?

—Com a col·lectiu, tenien un paper secundari, fent de mestresses de casa i cuidant els fills. Però també hi va haver dones com Ana Torres o Magdalena Garrié de Bonavista que es van posar al capdavant, al costat dels homes. Després, en altres barris com Riuclar o Sant Salvador, les dones van ser les que van començar la lluita. Com que elles estaven a casa, eren les que patien més les mancances. Les dones de Riuclar, per exemple, van fer manifestacions tallant la carretera de Tarragona a Reus, perquè travessar-la era molt perillós, i hi havia hagut accidents mortals. I a la Floresta hi va haver durant molts anys una torre d'alta tensió al mig del barri, i hi va haver gent que es va electrocutar. Imagina't tenir els nens jugant per allà.

—En les seves conclusions, Duch i Bardají parlen d'un «model d'èxit».

—Sí, perquè estem parlant d'un moviment molt primerenc, i que s'estén fins al centre de la ciutat. A més, de seguida van veure la necessitat de formar la Federació. També és important destacar que aquests moviments veïnals van tenir l'impuls dels partits d'esquerra que lluitaven contra Franco, així com dels catòlics progressistes, jesuïtes com Francesc Xammar o gent de la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), com Domingo Camaño o Ángel Ariño.