«Una simple bicicleta pot ser un gran llegat»

—És periodista i durant vint anys ha estat treballant a TV3, sobretot en programes de divulgació científica. Com ha estat que fes el salt a la literatura?

—Feia molt de temps que volia escriure una novel·la, des d'abans de començar Periodisme, ja a l'institut. De fet, vaig estudiar Periodisme perquè volia escriure, i era el que més s'assemblava a fer-ho i guanyar-se la vida. Hi ha un altre motiu, i és que sempre he tingut ganes de fer una prosa més poètica. Treballant com a periodista, i especialment en el camp del periodisme científic, has de ser molt exacte, no s'ha de llegir entre línies. Feia temps que tenia ganes d'escriure diferent, de la manera que m'agrada més, que és aquesta altra.

—I com ha viscut aquest alliberament de la cuirassa periodística?

—Em pensava que escriure un llibre seria més fàcil. Vaig fer una primera versió, i em vaig adonar que no era publicable. Després de deixar-la descansar, vaig veure que li faltava alguna cosa, i després de fer un petit curs d'escriptura, vaig fer un canvi de narradora. Inicialment, qui explicava la història era la bicicleta. Ara, és la mort. I ha resultat ser un personatge que m'ha donat molta llibertat literària. Puc jugar més amb la manera de contar les coses, anar endavant i endarrere... en definitiva, és molt més divertit.

—La novel·la s'explica a través de la vida d'una bicicleta, que va passant de mà en mà, i en dues franges temporals, l'actual i la Guerra civil i la postguerra. Com se li acut la història i l'estructura?

—Tenia molt clar que volia escriure una novel·la amb moltes trames diferents i amb moltes històries petites. També volia parlar de la Guerra civil i la postguerra, i fer-ho de manera que en cada etapa hi hagués un personatge identificatiu de l'època. Però és un llibre de ficció. Excepte en un cas: el de la Gill, una infermera australiana que arriba aquí l'any 37 i demana anar al capdavant. Al cap d'un any, marxa perquè no pot suportar les males condicions de treball. El que li passa és ficció, però el recorregut que fa és real.

—Ha explicat que un dels primers consells que li van donar va ser, precisament, que no escrivissis sobre la Guerra civil.

—Sí, em van dir que, per a una primera novel·la, el millor era treballar amb una sola línia d'acció, amb pocs personatges, i sense referències a la Guerra civil. I he fet tot el contrari. M'imagino que el consell és perquè, quan comences a escriure, és millor fer una cosa senzilla. Però jo tampoc partia de zero, perquè fa vint anys que faig de periodista. És veritat que de la Guerra civil se n'ha escrit molt, i molt bé, per això vaig escollir una narradora tan especial, la mort. D'aquesta manera, ofereixo un altre punt de vista. De totes maneres, la meva novel·la tampoc és un llibre sobre la guerra.

—Juntament amb aquesta narradora, l'altra gran protagonista és la bicicleta.

—La idea em ve de quan el meu fill era petit, i li vaig comprar una bicicleta de segona mà. Un dia va veure que el seu amic en tenia una nova de trinca, i es va quedar una mica trist. A mi, se'm va acudir explicar-li que la seva bicicleta havia tingut altres vides, i que potser l'havia tingut un nen que havia anat per la muntanya i ara aquella bicicleta se sabria tots els camins. Va quedar content amb l'explicació i jo vaig pensar en què la bicicleta és un objecte que tots hem tingut, que dura molts anys i que acostuma a passar de mà en mà. També vaig tenir molt clar que havia de ser de la marca Rabasa, perquè tenen el taller a Martorelles, on durant la guerra van fabricar peces per als avions.

—Hi veiem també un homenatge a la gent gran i al llegat que deixem quan ens morim.

—Sí, la intenció era explicar que, quan la gent gran mor, sempre ens deixa alguna cosa. I que no cal que sigui res molt valuós, sinó que pot ser una simple bicicleta. I que, simplement mirant aquell objecte que et va regalar l'avi, el recordis.