«Volia escriure sobre la vida de l'home, no de l'heroi»

—La novel·la arrenca amb el teu naixement, a Acs (França). El seu pare, boig de content, surt disparat a avisar de la notícia a un dels seus amics més estimats: Pau Casals. És el llibre més personal que ha escrit?

—Sí, de lluny. És una novel·la íntima i personal que m'ha interpel·lat molt. Tant des del punt de vista literari, perquè he hagut de trobar la veu i la manera de fer que tot fos versemblant, com des del punt de vista personal, perquè quan escrius sobre el pare i la mare, estàs escrivint sobre tu mateix. Però no voldria que tot es quedés en això, perquè el que explico és el que li va passar a tanta gent que va travessar un període terrible, entre el 36 i el 45. Per als que es van exiliar, van ser deu anys perduts. El meu pare, que amb la guerra s'havia endurit molt, va tenir la sort de conèixer la seva segona dona, que el va ajudar. Quan em pregunten de què va la novel·la, m'agrada dir que és una història de superació, en què l'amor i les relacions juguen un paper important. Franco havia guanyat, Hitler ocupava mitja Europa, els aliats deien que hi hauria Franco per molt de temps… el món els queia al damunt, i els que se'n van sortir van tenir molt de mèrit.

—-El protagonista és el seu pare. Si hagués hagut de buscar un personatge de ficció, no hauria resultat millor.

—La qüestió és que ja havia fet tres novel·les històriques, d'història amb H majúscula. Ara volia fer una novel·la d'històries, i quan estava intentant dibuixar personatges, em vaig adonar que ja els tenia a casa. Abans que el pare morís l'havia entrevistat, tenia 25 hores de gravacions. Però com que la memòria és traïdora, durant un parell d'anys també em vaig documentar i vaig parlar amb gent que l'havia conegut. De seguida em vaig adonar que el pare m'havia parlat més de les gestes que havia protagonitzat que d'ell mateix, i això em va portar a parlar amb una part de la família que havia quedat una mica arraconada en la nostra trajectòria familiar. Això, d'alguna manera, també m'ha permès fer les paus amb mi mateix.

—A quines conclusions ha arribat, un cop acabat?

—El pare em va servir com a protagonista perquè no era un home d'una sola peça. Tenia la seva complexitat i les seves contradiccions. Havia viscut uns anys difícils en què, a més, els homes parlaven poc de qüestions personals. El llibre em va servir per reflexionar sobre la vida de l'home, no de l'heroi. En el fons, l'exercici va consistir en això: en transformar l'heroi en home, perquè el pare va tenir coses d'heroi.

—Certament, va passar de ser el fusteret a convertir-se en una persona amb un ferm compromís amb la República i a sobreposar-se a tots els embats. Era un home perseverant.

—D'entrada, tenia moltes ganes de sortir-se'n. Va néixer a Súria, a dalt de tot del poble, on els dies, els anys i els segles eren sempre iguals. Quan es descobreix la potassa, ell ho viu com una oportunitat per conèixer món. Arriba a Manresa i comença a conèixer intel·lectuals i, com que era un home molt esforçat, decideix estudiar per millorar la seva parla i l'escriptura. Sempre va ser un home amb la voluntat de tirar endavant, encara que no era ni un polític ni un intel·lectual.

—Tot i això, va cultivar amistats en aquests cercles, com la de Companys o Pau Casals. El músic va ser una peça de gran influència en la seva vida.

—Sí, l'admirava per la seva radicalitat. No en el sentit polític: Casals va decidir que no tocaria el cello per als francesos ni els anglesos, perquè reconeixien Franco. Al pare, això el fascinava, perquè també era una mica així. Va ser tota la vida d'Esquerra Republicana, però no era un home de partit, sinó de persones.

—Què ha significat haver guanyat el Ramon Llull justament amb aquesta novel·la?

—Significa molt. Per a qualsevol escriptor és un honor, però que sigui amb aquesta història em plau especialment, perquè m'ha posat més al límit que altres. Quan escrius, sempre hi ha personatges que t'atabalen i no et deixen dormir, però si no t'agraden, els pots llençar a la paperera. Però al pare no el pots llençar a la paperera. Vaig haver de tirar endavant, jugar-m'hi els quartos. Que el jurat hagi premiat aquest exercici em satisfà molt.