«Poso la meva vida en les potes del meu gos guia»

Javier Gómez i Pitt, el seu gos guia, són com carn i ungla. Tots dos han forjat un vincle indestructible durant aquests darrers anys, tot i que els inicis no van ser fàcils. Just 15 dies abans del confinament per la irrupció de la covid, en Pitt va arribar a la vida de Gómez, que acabava de jubilar el seu anterior gos pigall, que el va acompanyar durant 12 meravellosos anys.

El fet de no poder sortir al carrer durant gairebé tot el primer any va afectar molt Pitt, que va agafar certes manies que preocupaven Gómez: «Va començar a rebolcar-se amb animals morts, com rates. Ho vaig passar molt malament i vaig estar a punt de retornar-lo». Afortunadament, un cop la situació sanitària es va relaxar i va començar a relacionar-se amb altres gossos, tot va canviar. Ara, la relació entre Gómez i Pitt, que està molt més estable i tranquil, és «fantàstica».

«Quan perds la vista i comences a anar amb el bastó, el cert és que et sents sol, encara que hi hagi gent al voltant», explica Gómez. En canvi, assegura que aquesta sensació desapareix quan et guia un gos pigall: «Em sento acompanyat, m'ajuda a sentir-me un més de la societat». A més, reconeix que, quan té algun problema al cap, li explica mentalment al Pitt. I és que ja no es tracta d'una relació entre usuari i gos guia, sinó que va molt més enllà: «Poso la meva vida en les potes del meu gos, que es converteix en els meus ulls».

Gómez és una persona molt independent i li agrada moure's per la ciutat. Per això, no li agradava anar amb el bastó, ja que la gent acostumava a oferir-li ajuda: «Ho agraeixo molt, però prefereixo anar amb el gos guia perquè, com veuen que em puc moure perfectament pels carrers, no es preocupen per mi». Gómez recorda, entre riures, que fa un temps es va desorientar mentre passejava pel passeig de Gràcia de Barcelona i, quan va demanar ajuda a una dona, aquesta es va ajupir i li va donar instruccions al Pitt.

Els gossos guia estan entrenats per buscar passos zebra, portes, o seients. «La gent creu que ells saben per on han d'anar, però som nosaltres els que els donem instruccions. El que fan és ajudar-nos a evitar els obstacles i allunyar-nos del perill». Al principi, Gómez feia gestos amb la mà al Pitt per indicar-li quin era el camí que havia de seguir. Ara, només necessita fer tocs subtils a l'arnès: «Quan passes tant de temps amb ell, la comunicació es torna molt més fàcil».

Treball social de l'ONCE

Actualment, hi ha 13 gossos guia de l'ONCE donant servei a persones cegues a tota la província de Tarragona. «No diria que és el nostre servei estrella, perquè tots ho són, però és un que dona molta notorietat i visibilitat a la tasca laboral que fem», assegura el recentment nomenat president de l'ONCE a Tarragona, Josep Vilaseca, qui desitjaria poder donar resposta a tots els afiliats que es troben en la llista d'espera.

La Fundació, però, no ho pot abastar tot. Vilaseca indica que un gos pigall, que és entrenat a l'escola que té l'entitat, costa al voltant d'uns 20.000 euros. Tot això, remarca, es finança amb la venda de cupons. El sol·licitant, però, només s'ha de fer càrrec de la manutenció de l'animal un cop el rep.

Gómez recorda el primer gos guia que va tenir. El va haver de buscar als Estats Units, ja que en aquells temps encara no eren molt comuns a Tarragona. «El primer sempre és complicat perquè has d'aprendre a confiar plenament en ell. L'adaptació és complicada per als dos, però quan passa el temps, us acabeu coneixent a la perfecció», explica. També guarda un record bonic, i una mica trist, dels altres dos gossos que va tenir. Gómez els va haver de jubilar molt aviat, un es va quedar sord amb otitis i l'altre va morir per leucèmia: «Quan passa això et planteges si vols tenir-ne un altre... És una experiència realment dura».

Aprofitant que avui és el Dia Internacional del Gos Pigall, l'ONCE aprofita per reclamar a la societat que no distregui l'atenció dels animals mentre caminen al costat d'una persona cega. Des de la Fundació demanen que no se'ls doni menjar ni es deixi un gos al seu costat. «Tot i que ja s'ha fet un gran treball en aquest aspecte, mai és suficient», indica Vilaseca, qui assegura que «morirem predicant, per conscienciar a la gent».

Per la seva part, Gómez indica que, darrerament, no ha tingut cap problema per accedir al transport públic o als restaurants. L'últim incident que va patir va ser fa 5 anys, quan no permetien l'entrada del seu gos a un local: «Vaig haver de trucar a la policia local perquè els expliquessin quins són els nostres drets».