Una història de fraternitat en terres del Duero

Salva Vicente Carretero tenia divuit anys quan va marxar de la seva Salamanca natal per venir a viure a Tarragona. Des de llavors ja no se'n va moure, però sempre ha tingut tirada a la seva terra d'origen. Ara, ha ambientat la seva tercera novel·la El sendero de la memoria (Varia editio), en el Parc de les Arribes del Duero, un espai natural on el riu Duero fa frontera amb Portugal.

Allà és on succeeixen la majoria de capítols del llibre, que té com a protagonistes quatre germans que els lectors habituals de Vicente Carretero potser recordaran. «La novel·la l'escric perquè després del meu anterior llibre, Lluvia de caramelos, em vaig trobar que molta gent em demanava que la història dels quatre germans que apareixien allà tingués continuïtat», explica l'autor.

Ara, els personatges viuran noves històries en les quals es barreja realitat i ficció, perquè Vicente Carretero té per costum inspirar-se en fets reals i reconstruir-los tot embolicant-los amb elements inventats. Els fets que s'hi expliquen transcorren en un període acotat, entre 1954 i 1958, i són històries senzilles, explicades amb un llenguatge molt planer i estructurades en capítols molt curts, de tal manera que el lector va avançant a mesura que ho fan els mateixos personatges, sense farciments lingüístics ni literaris.

Vicente Carretero també aprofita per incloure-hi fets que li resulten curiosos, com ara el com i el perquè de la invenció del jacuzzi, o què és un orgue d'aigua, aparell del qual, explica, només se'n coneixen tres. Viatger empedreït, el Salva també admet que en els seus viatges també recull molt de material literari. «Si hagués d'enunciar el tema principal de la novel·la», detalla, «diria que és la fraternitat, i com el destí, al final, acaba atraient les persones».

Salva Vicente Carretero presentarà El sendero de la memoria el pròxim dijous, 30 de novembre, a les 18 h. al Teatret del Serrallo de Tarragona. Hi seran, entre altres, l'editor Manuel Rivera o el periodista Ángel Gómez. L'acte també tindrà el contrapunt musical amb un saxofonista i un parell de gaiters asturians.

«Quan la necessitat d'escriure t'atrapa, sorgeix una mena de complicitat entre llibre i autor que fa que ja no el puguis deixar. Després, quan ja has acabat la novel·la sents que l'has de deixar marxar», assegura el Salva, parlant del seu hàbit d'escriptura. Això sí, sense entrar en massa detalls, ja adverteix que, en aquesta ocasió, el final d'El sendero de la memoria és «guapo i sorprenent».