Roger Conesa: «Jo soc tot el que hi ha a Endreça. Sense trucs ni ‘alter egos’»

Han passat deu anys des del teu últim disc, però no has estat deu anys sense fer música.

«No, ben al contrari, no he deixat de treballar. Després de fer Ciutòpolis, em van sortir molts encàrrecs com a compositor, arranjador i productor. A banda, a més de fer música, també treballo com a actor, artista plàstic i artista sonor. En aquests deu anys he anat enllaçant tots aquests projectes, entre els quals també la producció de l’últim disc de Joan Reig».

Fins ara sempre havies publicat amb el teu alter ego, Roger Benet. Ara per fi et presentes com a Roger Conesa.

«El Roger Benet va néixer com una broma, per a un projecte que començava i acabava el mateix dia, i al final es va allargar quinze anys. Però he vist que ara ja no necessito aquesta protecció de capes que em donava aquell alter ego, perquè parlo de mi i de les meves vivències, i d’acceptar que soc una mica totes aquestes coses. No sé si Endreça és un disc de maduresa, però segur que és un disc de canvi i molt honest, que també fa una mica de por, precisament perquè em despullo sense trucs ni alter egos».

Endreça és, efectivament, un disc molt introspectiu.

«Sí, quan et dediques a la música, l’activitat creativa no para. En el meu cas, quan arribo a una conclusió vital, m’acostuma a sortir una frase i una melodia. Durant un temps, tot això ho he anat gravant en notes de veu, escrivint en llibretes… De fet, aquest és un disc amb un pes literari molt important, perquè he treballat les lletres de manera més profunda i reflexiva… Al final, vaig agafar totes aquestes idees, que també són fruit d’haver arribat a un punt de maduresa vital i artística, i vaig dedicar un temps a posar-hi ordre. Però endreça també és el nom de la dedicatòria que es posa a l’inici de les obres literàries, i d’alguna manera el disc està dedicat a totes les persones que m’han fet créixer i aprendre aquests últims anys. Finalment, Endreça també és una manera de posar ordre i ensenyar qui soc sense complexos, dir: Jo soc tot això, i no passa res».

Escoltant-lo, un té la sensació que és una obra que funciona com un tot.

«Té tres pilars bàsics: la cançó d’autor de base; les textures del món tradicional, que em resulten molt familiars; i l’art sonor, que és aquesta manera transgressora i avantguardista d’entendre el so com un element musical. Curiosament, aquesta vegada no ho l’havia plantejat com un disc conceptual, però la proposta del meu productor, el Magí Capdevila, va ser potenciar aquest viatge amb uns interludis entre cançons, i s’ha acabat generant aquesta connexió, com un viatge emocional i poètic».

El concepte de silenci hi és molt present, en contraposició al so, al soroll, a les paraules. També hi conviuen peces instrumentals i altres de polifòniques.

«Tinc la sensació que, fins ara, escrivia cançons a partir del que em passava, arribava a casa, i ja està, cançó feta, amb més o menys matisos. En aquest disc hi ha més intencionalitat, una voluntat de prendre’s més seriosament l’experiència literària. I és el que m’ha costat més d’escriure».

Parla’m de les col·laboracions, que són moltes.

«Doncs per exemple hi ha una part més arty amb les coreografies i percussions de Mucha Muchacha; en Josep Pedrals recitant; els Ombligo; la menorquina Anna Ferrer, que està treballant a tope amb la música de tradició oral; el saxofon del Santi Ibarretxe, que m’encanta; Rufino Mesa…».

Com planteges els directes d’aquest treball?

«El directe serà un reflex del disc, de dalt a baix. Hi haurà unes projeccions dels poemes visuals que ha fet el dissenyador del disc, el Gerard Joan, i un treball de llum increïble de l’Albert Pelaez, de Nou LED, que potencia molt aquest viatge. Al desembre vaig fer una prèvia a Tarragona i va resultar una cosa molt poètica i emocional, la gent va sortir-ne molt tocada».