Maria Carme Roca: «Ja n’hi ha prou de dones que les coneixem perquè són ‘L’esposa de…’ o ‘La filla de…»

La protagonista de la teva novel·la ho té tot. És una gran artista que viatja per tot el món, filla d’Ildefons Cerdà… Com t’arriba la seva història?

«Va ser casualment, buscant informació sobre una altra dona eminent, la metgessa Dolors Aleu. Vaig trobar que havia sigut professora en una acadèmia per a nenes i que la fundadora d’aquesta escola va ser Clotilde Cerdà. Va resultar que era la filla d’Ildefons Cerdà, i una gran arpista. Em va cridar l’atenció i vaig començar a estirar el fil».

Qui vas descobrir, en aprofundir en la seva vida?

«Em vaig trobar amb una nena prodigi, que va actuar entre altres amb l’orquestra de Strauss. Una noia brillant, que actua a tot el món, i una dona compromesa, que es va dedicar a la pedagogia i a impulsar coses singulars, com una Acadèmia d’Arts i Oficis per a dones».

Al seu costat hi ha una figura amb tanta o més força que ella: la seva mare. Quin personatge tan interessant, oi?

«És una dona molt potent i molt valenta. És filla de banquers i té molts contactes, així que quan la nena és petita, és ella qui li organitza els concerts. Va ser una dona llesta i brillant, que volia ser pintora, però no s’hi va poder dedicar. Per això, quan veu que la nena té talent, decideix avalar-la tant com pot. Sense ella, la petita no hauria pogut fer tot el que va fer».

De fet, és novel·la plagada de personatges femenins, amb les germanes de l’artista, la seva estimada amiga Àngela… És intencionat?

«Sí, és una dèria meva, si hi són, les trec. Sempre que s’ho valguin, clar. Això no treu que, si hi ha homes interessants i potents, surtin també. I amb la Clotilde passa igual. Ja n’hi ha prou de ser sempre la senyora de o la filla de. Ildefons Cerdà va ser un home genial, i ella també».

Mare i filla van voltar per tot el món, i encara que tornaven a Barcelona, mai s’hi van acabar de trobar bé. Per què?

«La burgesia no li va perdonar mai a la mare que fes el salt a l’home i que prengués la decisió de separar-se’n. I a la filla tampoc li van perdonar que, d’acord amb la mare, defensés les dones i les classes humils. Elles eren maçones, i al segle XIX, en els moments més avançats estaven ben vistes, però en les èpoques més conservadores, no».

Has escrit una novel·la amb una base de fets reals. Com reconstrueixes la història?

«És molta feina, però també hi ha una part molt gran de divertimento. Per escriure un llibre com aquest, primer he de conèixer molt el personatge. I també el seu entorn. Tot el que hi ha de veritat. I, després, hi ha coses que potser es poden aventurar. Per exemple, qui va ser el seu pare biològic? Encara que no tenim cap document que ho pugui demostrar, és probable que el personatge que proposo, Antoni Yubregas, ho fos. Sempre intento buscar una explicació i que sigui coherent. Podem fer el joc a l’inrevés i preguntar-nos: Si fos així, seria versemblant? Hi ha coses que no les sabem –o que encara no les sabem–, però m’agrada pensar que tal vegada m’he acostat a la realitat».