Paqui Hidalgo, l’última perruquera del Serrallo

L’any 1980 obria portes la Perruqueria Paqui al carrer Trafalgar del Serrallo, en plena façana marítima. «Llavors tenia 26 anys», recorda la seva propietària. El desembre passat, amb 71 anys, la Paqui Hidalgo Linares va tancar el negoci definitivament. D’aquella perruqueria de barri –l’última que quedava al Serrallo–, ara ja només en queda el cartell de rajoles de la façana i un parell de rentacaps que encara es veuen a través del vidre de la porta.

La història de la Paqui amb el món de la perruqueria va començar sent ella ben petita: «Amb dotze anys, la mare ja em va posar a treballar». Llavors, vivien al carrer Apodaca. «Jo soc del barri del Port, però vaig conèixer un noi que vivia aquí, i vaig baixar», explica. Encara que admet que acostumar-se al Serrallo no li va ser fàcil, també assegura que «ara ja no en marxaria per res del món».

La Perruqueria Paqui la va obrir poc després d’arribar, en trobar-se sola amb la filla petita. «Aquell local havia sigut d’un matrimoni que tenia una musclera i hi venien els musclos. Quan el van tancar, els veïns no volien cap bar, i a través del meu sogre, com que sabien que jo buscava un lloc, me’l van oferir».

Per la seva perruqueria «hi ha passat tot el barri», i la Paqui presumeix d’haver tingut clientes que li han estat «fidels fins a la mort». De totes, la perruquera només en té bones paraules: «He tingut per clientes lo millor del barri. Molt bona gent, i que també m’han estimat molt. M’he sentit sempre molt estimada». De treballar se n’ha fet un fart perquè, assegura, «la perruqueria és treballar, treballar i treballar», amb jornades que, en algunes ocasions, han arribat a superar les 12 hores.

I no tot ha sigut pentinar: «Una perruqueria és com un confessionari», admet. «Jo he sigut confident de les meves clientes, i viceversa. Quan una clienta t’agafa confiança, t’ho acaba explicant tot. I també m’he trobat que m’han ofert ajuda sempre, fins i tot en èpoques que han sigut complicades per a mi, que he criat sola dos fills. I que les clientes et diguin que vals molt i que segur que tiraràs endavant, és una sort».

Aquesta estima i se l’ha guanyat a còpia de treballar i de respectar molt la professió: «És el més important per ser una bona perruquera: estimar-te la feina. I també estimar la clienta i, a la vegada, que ella et doni tota la confiança del món. I jo l’he tingut, perquè alguna vegada no ho he fet bé, com pot passar a tothom, i no n’he perdut ni una, han continuat venint».

Quan la Paqui va obrir, al Serrallo hi havia tres perruqueries més. Ara, amb el seu tancament, el barri es queda orfe d’aquest servei.

«Hi ha moltes persones, clientes, que no poden passar sense mirar per la finestra, com havien fet sempre», explica. I també els seus marits: «Amb molts he acabat tenint també una bona relació». Als senyors, recorda, en principi no els pentinava, «tot i que de tant en tant en venia algun i em deia Si és igual, Total, estic calb…».

Tancar la perruqueria no va ser una decisió fàcil: «Jo hauria seguit», assegura. Però el preu del lloguer del local, afegit al fet que moltes de les seves clientes de tota la vida s’han anat morint, van acabar de fer-la decidir. Ara, amb tot el temps lliure que mai ha tingut, la Paqui es mira la vida d’una altra manera: «Potser m’apunto a fer ioga aquí al Serrallo…».