L’expedició tarragonina de ‘La sociedad de la nieve’

Un total de cent quaranta dies. Això és el que va durar l’expedició de les dues tarragonines que van formar part de l’equip de la pel·lícula del moment, La Sociedad de la Nieve. El seu recorregut va començar el desembre de 2021. Sandra Pascual, auxiliar de vídeo al film, explica que «en aquest món et mous pel boca a boca, has de tenir sort i estar en el lloc i el moment adequat». Pascual havia compartit projectes amb Guillem Huertas, «un foquista reconegut a la indústria», el qual treballa amb el director de la pel·lícula, Juan Antonio Bayona. «Va ser ell qui em va trucar i em va dir: serà un projecte molt gran i serà dur perquè gravarem a la muntanya, però crec que pots encaixar, i no m’ho vaig pensar. Quan em va donar la notícia vaig valorar que em truqués a mi per treballar en un projecte tan gran». Per la seva banda, Marta Vives, ajudant de producció, estava endinsada en els actes de Santa Tecla quan va rebre la notícia: «La que un dia va ser la meva cap em va trucar i em va dir: vull que m’acompanyis a Granada a fer aquest projecte i que siguis la meva ajudant. Vaig haver de sortir de la plaça de la Font per pair la notícia».

Un cop dins, van començar els preparatius. Per Vives van ser dos els mesos que va estar a Barcelona gestionant tot el que s’havia de dur a Sierra Nevada, on es va gravar gran part del film. En canvi, Pascual va passar un mes fent comprovacions i adaptant el material per la neu, i va fer les primeres proves de càmera amb els actors. Passat Cap d’Any, començava el viatge. Les tarragonines van posar rumb a Pradollano (Granada) on van viure quatre mesos i mig. En aquell moment, les restriccions de la covid encara eren vigents i, amb el repunt de casos a l’Estat, el virus va entrar a l’equip. «El dia que arribàvem a Sierra Nevada els actors van donar positiu», narra Vives. A partir d’aquell moment els plans van canviar. Durant aquella setmana es van buscar dobles per poder rodar i «no perdre temps». Pascual va ser un dels casos positius: «Jo em vaig incorporar dos dies després. Vam caure molts, entre ells el director, que el van haver d’aïllar en una caseta, perquè no es volia perdre el primer dia de rodatge, i donava indicacions a través d’un micròfon».

Treballar a alta muntanya

«El fred, el clima i la neu». Aquests factors van ser els principals hàndicaps de les tarragonines durant el rodatge, tot i que les vivències van ser diferents. Per la seva banda, Vives gestionava l’equip de transports. «Per mi va comportar molta més feina. En un rodatge normal, molts cops es fan servir cotxes propis, aquí tots eren de lloguer. A més, es van canviar les rodes i van posar les especials per la neu. També vam haver de comprar cadenes perquè la gent es pogués moure, ja que cada departament tenia, mínim, un cotxe. A part, són quasi cinc mesos que estàs vivint en un poble molt petit. Per tant, també calien cotxes pel dia a dia», explica.

Pel que fa a la part del rodatge, Pascual apunta que hi havia dos sets: «Van construir un plató a peu de pista i un altre a dalt de la muntanya, on hi van traslladar un avió». «Jo he format part dels dos sets, tot i que majoritàriament he estat a exteriors, on rodàvem a 3.000 metres d’altura», assenyala. «Els dies a la muntanya són durs», apunta, «inclús els dies de sol, on em vaig arribar a cremar de la retina». Entre els mesos de feina, Pascual destaca el mes de març, quan «em va tocar anar amb la unitat que feia les expedicions que els personatges duen a terme per creuar la serralada. Mentre feia mal temps estàvem a plena muntanya. Allò va ser molt dur, sobretot pel que fa al material. Havíem de vigilar les càmeres, ja que no es poden mullar. Jo crec que m’he tret un màster en cuidar la càmera fent la pel·lícula», afegeix rient. D’altra banda, també destaca els desplaçaments: «Aquí no era com una pel·lícula normal on portes el material a producció i ells el mouen d’una unitat a una altra. Aquí, un cop estàvem a la muntanya, no podíem baixar. Tant els actors com l’equip tècnic pujàvem junts, i això mai passa, els actors sempre arriben més tard. Per mi el més complicat va ser la pressió de no cagar-la en res, perquè al final estava a les meves mans, si em deixava alguna cosa ja no es podia muntar».

Les dues cares del rodatge

Vives relata que no va ser dur l’aïllament, ja que disposava d’un cotxe i «al principi fas excursions i turisme per conèixer la zona, però també cansa anar amunt i avall i al cap de quatre mesos el que vols és tornar a casa».

Per la seva banda, Pascual comenta que, al final del rodatge, «em van donar un dia de festa perquè vaig arribar al meu límit». La tarragonina va formar part de l’equip de les expedicions: «Van venir uns noruecs especialment per gravar aquestes escenes, que eren les més bèsties a nivell físic. A més, venien descansats, jo portava quatre mesos. Vam fer ràpel, descens... Eren professionals. Amb ells vaig passar dos dies i vaig petar», explica. «Llavors em van passar de nou a exterior. Allà vam rodar el rescat, on sentia que havia explotat i que, d’alguna manera, l’helicòpter també era un rescat per mi», apunta rient. Alhora, afegeix que aquell dia «era complicat per la logística, ja que vam rodar amb una pel·lícula antiga, però quan l’equip treballa bé, tot surt bé. Amb el rescat crec que tots vam empatitzar amb aquella felicitat, tots marxàvem de la muntanya».

L’estrena i els premis

Totes dues apunten que amb la magnitud del rodatge ja s’augurava una gran pel·lícula. Vives insisteix que ella viu «la síndrome de l’impostor. Jo li vaig preguntar molts cops a la meva cap per què m’havia trucat a mi. No et creus el que està passant i que has estat allà». Però, d’altra banda, diu que «el reconeixement ha sigut emocionant. Sembla que s’ha recuperat la sensació de quan tothom anava al cinema i es parlava d’una pel·lícula durant molt temps. La nostra es va estrenar al desembre i ara encara se’n parla». D’altra banda, Pascual creu que és un reconeixement a la feina feta. «Tot el que hem fet i el que hem viscut ha valgut la pena. Mai penses que et pot passar a tu i que pots treballar en un film que va als Oscars», explica la tarragonina afegint que «amb el projecte vaig créixer molt, per mi és un abans i un després. Haver tingut l’oportunitat d’aprendre tant és el que m’emporto, però el reconeixement fa que encara valgui més la pena».