Blanca Busquets: «La vida real és una mica avorrida, en la ficció hi poso més sal i pebre»

En la seva dotzena novel·la, Blanca Busquets explica la història d’un grup de persones que es queden bloquejades en un poble del Pirineu, i com aquesta situació límit els farà aflorar emocions i establir complicitats inesperades.

La pandèmia et serveix d’excusa per tancar els protagonistes de la teva novel·la en un poble. Per què els has volgut tenir confinats?

«Perquè m’agrada tancar la gent per analitzar-la. Quan vaig escriure Tren a Puigcerdà, vaig fer aturar el tren dues hores i ho vaig aprofitar per treure el que cadascú portava dins la seva motxilla, secrets i ferides d’infància. Després, volia tornar a fer-ho, però durant més temps, i no se m’acudia com. Fins que va arribar la pandèmia, que és l’excusa perquè els personatges no es puguin moure. A partir d’aquí, en puc desenvolupar la psicologia i després relacionar-los, sense que ells ho sàpiguen».

És, en efecte, una novel·la molt psicològica.

«Sí, jo sempre faig aquest tipus de novel·la. A més, com que treballo amb Gaspar Hernàndez al programa L’ofici de viure, on tractem tota mena de qüestions, he après moltes coses. I ho he aprofitat per als personatges».

Un d’ells pateix un trastorn mental que el porta a situacions una mica extremes. De quina manera t’hi volies aproximar, a aquesta afecció?

«És un trastorn mental greu que hem tractat al programa. Volia fer un personatge de pes, que desconcertés els altres. Que ningú es pensi que és algú que empaita el personal amb un ganivet ensangonat, però sí que és una persona amb un trastorn mental greu. I no ho descobreix fins que s’atura, perquè aquests dies tancats els serveixen per aturar-se i mirar endins. Penso que aquest trastorn, com molts altres, està una mica estigmatitzat –potser no tant des de la pandèmia–, i per això també el mostro, per normalitzar-lo una mica».

Així i tot, la novel·la no gira al voltant de la salut mental, sinó de les relacions personals. També parla molt de la maternitat i, sobretot, de la paternitat i dels rols entre pares i fills.

«Sempre dic que a les meves novel·les n’entren quatre i en surten cinc. En aquesta, hi ha rols de paternitat una mica estranys: hi ha fills que no saben qui és el pare, encara que el lector sí que ho sap, i pares que en són conscients i intenten ajudar, fins allà on se’ls permet».

I resulta que tots aquests personatges acaben tenint lligams molt estrets, encara que de vegades ni ells ho sàpiguen.

«Sí, sempre acabo embolicant tots els personatges, és inherent en mi. Hi ha qui em diu que els ho hauria d’explicar, a ells, ni que fos a l’últim moment. Però qui ho ha de saber és el lector, el personatge és de ficció. Després, penso que això no està tan allunyat de la realitat, i que tots estem més relacionats del que ens pensem, és aquella teoria de les sis persones… Però la vida normal és una mica avorrida, per això en la ficció hi poso una mica de sal i pebre».

Aprofites material real, per escriure les novel·les?

«De vegades agafo coses que han passat i les relaciono amb un personatge, afegint-ne d’altres, i així els vaig creant. Però és ficció».

Et podem confiar els nostres secrets, doncs, amb la tranquil·litat de saber que no els novel·laràs?

«Potser sí que acabaran sortint en alguna història, però serà amb algun personatge diferent. M’he trobat amb gent que m’escriu per explicar-me històries familiars perquè en faci novel·les, però jo sempre els dic que segur que és mil vegades més novel·lesc el que ells m’expliquen que el que jo en pugui escriure. Jo faig ficció i m’invento els personatges. No faig com la Coia Valls, que és una mestra en l’art de novel·lar personatges que han existit. És molt bona i té tota la meva admiració. Jo, en soc incapaç».