Pep Blay: «Tinc la sensació que no havíem acabat bé la història amb el Carles»

El teu llibre s’ha col·locat en el número 1 dels més venuts en l’apartat de No-ficció, i ja esteu imprimint la segona edició. Et sorprèn?

«Jo ja sabia que el Carles Sabater era un dels personatges públics més estimats que hi ha hagut en aquest país. 25 anys després de la seva mort, vaig pensar que el llibre serviria per posar-lo en el lloc que li pertoca, com a músic i com a actor. I també per desvetllar com era el personatge des del punt de vista humà, com va viure i com va morir. Era una assignatura pendent, penso que el Carles va quedar com El guapo que canta Boig per tu. He volgut que la cortina del fenomen fan no tapés el personatge tan interessant que va ser, sobretot des del punt de vista cultural, era un actor amb ànima poètica, que cantava a l’amor i al desamor, perquè els vivia. I la reacció ha sigut espectacular, gairebé com si s’hagués mort abans-d’ahir. Però el que m’ha sorprès més han sigut els sentiments que ha generat el llibre: gent que m’explica que se’ls ha posat la pell de gallina o que s’han adonat de com d’important havia sigut la seva música per a ells. Tinc la sensació que no havíem acabat bé la història amb el Carles».

Per què justament ara, 25 anys després?

«Havia fet un documental sobre el Carles per al 33 amb motiu dels 10 anys de la seva mort, però des del principi em vaig quedar amb ganes de més. El dia de l’últim concert, a Vilafranca, jo havia de sopar amb ell, però aquella nit no vaig acabar la feina al diari Avui, i el director em va dir que no marxés fins que l’acabés. Així que li vaig haver de dir que no. L’endemà vaig saber que s’havia mort, i sempre m’he preguntat on podríem haver arribat si allò no hagués passat. En aquella època jo era amic de Reig i Gavaldà, perquè érem de la colla de Tarragona, de Quintana i els Sopa, d’Adrià Puntí… Quan ets periodista musical de mitjans catalans, els entrevistes tantes vegades que acabes tenint-hi molta complicitat. I al Carles el tenia una mica pendent, perquè qui solia donar la cara, era Pep Sala. Però estàvem a punt de trencar aquells límits. Amb el documental, vaig assentar les bases del que acabaria sent aquest llibre, però llavors la ferida encara estava oberta, no hi havia serenitat per parlar del Carles, tenia la sensació que encara s’amagaven coses. En aquell moment vam fer un pas endavant, però encara no del tot. Fins que, l’any passat, l’editor, em va proposar escriure un llibre. Li vaig comentar tres o quatre temes, però es notava molt que el que em venia més de gust era escriure sobre els últims dies del Carles. Jo volia escriure una biografia que em fes feliç com a escriptor i, lamentablement, la seva mort era un detonant literari fantàstic».

Com vas encara aquesta feina, sent periodista?

«La meva intenció no era escriure exclusivament una biografia de periodisme i investigació. Volia el rigor informatiu, però que, a la vegada, el lector el pogués llegir com una novel·la, enganxat del principi al final, treure la meva part d’escriptor. I, fent-ho així, també hi ha molta veritat, perquè vaig compartint amb el lector la meva recerca i les meves emocions. No podia escriure’l com si no hagués conegut mai el Carles, perquè el vaig conèixer i també conec molt bé el seu entorn i, per tant, hi havia vincles d’amistat, i emoció».

Al seu entorn la ferida ja està tancada, ara?

«La ferida encara hi és. Està menys oberta, però no tancada del tot. Quan algú mor tan jove, d’una manera que costa d’entendre, busquem raons i culpables. Encara ara, fent les entrevistes, hi ha hagut persones que se m’ha posat a plorar… Però el que sí que he detectat és que, ara, la tristesa ja guanya per pallissa a la ràbia. En el documental encara vaig percebre ràbia i aquella necessitat de buscar culpables. Ara, la gent està molt més asserenada».

Fas un esforç per aclarir les causes de la mort. És un capítol que no acabava d’estar tancat?

«El capítol de l’autòpsia que explico en el llibre és tal qual el vaig viure. No podia publicar les dades, però sí fer-ne una interpretació amb un forense. El dia que ens vam trobar, ell anava llegint el document i m’anava explicant el que se’n podia interpretar. A mi, com a periodista musical que a més coneixia el Carles, m’havien arribat una gran quantitat de versions sobre la causa de la seva mort, i totes relacionades amb les addicions i la mala vida. Fins i tot m’havien parlat de suïcidi. Semblava que la gent no es pogués creure que s’havia mort per altres motius. A mi, sincerament, m’era igual la causa, però el que no volia era fer el passerell, apostar per la versió de l’entorn sense contrastar-la, perquè potser hi havia una part de la vida del Carles que ells no controlaven. Li agradava la soledat, sobretot els últims anys, anava a la seva, i potser tenia una doble vida. I un llibre com aquest, l’havia de tancar bé. Si hagués descobert que era un cocaïnòman, ho hauria dit, i punt. Vaig decidir que me l’havia de jugar».

I l’autòpsia va parlar… Què va dir?

«Es veia claríssimament que aquell cos era més el d’un atleta que el d’un addicte, i apuntava al fet que la mort va ser per una qüestió d’arrítmies. Vam arribar a la conclusió que, si el Carles potser de tant en tant prenia alguna cosa, no hi estava enganxat, i que el que li va trencar el cor va ser l’estrès crònic. El forense em va dir: Digues ben clar que l’estrès mata El que la gent no sabia és que els últims mesos el Carles ja havia patit desmais com aquell. Havia rebentat el seu sistema circulatori, i el que hauria d’haver fet és parar. En aquella època feia doble funció al teatre, de tarda i nit, i al matí treballava amb Sau i preparava un disc amb Eduard Iniesta. El ritme era bestial i anava cansadíssim».

Expliques que en aquella època estava valorant deixar Sau. Creus que hauria fet el pas?

«Des del punt de vista artístic, estava en un moment de canvi, però no havia pres la decisió. Artísticament, se li va trencar el cor, perquè musicalment se sentia un cantautor rocker, es trobava més a gust amb les lletres d’Amb la lluna a l’esquena que amb Vull quatre barres… Havia après a cantar com a actor per als musicals, i podia cantar, ballar i afinar al mateix temps. Li agradava Prince, però escoltava Jacques Brel i es mirava els seus concerts per veure’l declamar sobre l’escenari. L’apassionava Sondheim… Però, a la vegada, sentia respecte i admiració per en Pep Sala i les seves composicions. I a l’escenari amb Sau era molt feliç, perquè necessitava fer feliç tothom, i també per una qüestió d’autoestima: quan feia de músic sentia que la gent estimava en Carles Sabater. Al teatre, en canvi, estimaven el personatge que ell interpretava. A més, el Carles també pensava que amb Sau potser tindrien una segona joventut, com els havia passat als Sopa amb El far del sud, o a Els Pets amb el Bon dia».

Les bones crítiques, però, les va rebre al teatre.

«Sí, allà era molt feliç, perquè havia fet molt bons amics i, sobretot, perquè va aconseguir el que no havia aconseguit amb la música: unes crítiques positives. Amb Sau, el Carles tenia una espina clavadíssima, sempre s’havia sentit maltractat pels crítics musicals, perquè li havien fotut molta canya: que si era massa tou, que si tan guapo, que si les fans… Però penso que, escoltant l’últim disc, es veu molt clar que havia evolucionat molt com a escriptor i com a poeta. I, a l’escenari, no hi havia ningú que es mogués com ell».