Jordi Puntí: «Vaig arribar a un punt que, llegint les entrevistes de Cugat, en sentia la veu»

-Expliques que el teu llibre és una antibiografia. Per què?

Per començar, perquè és una novel·la. Tinc la voluntat de qüestionar el model de biografia com a fet incontestable. De fet, ara mateix està triomfant una biografia de Maria Antonieta de Stefan Zweig, i la gent l’està llegint com una novel·la. Jo volia allunyar-me de la idea que el lector sentís que estava llegint una biografia de Xavier Cugat. Té una part biogràfica, però la part més important, des del punt de vista narratiu i de voluntat creativa, és la que es qüestiona quina part de ficció tenim en les nostres vides.

-En el llibre, la ficció la trobem en el personatge del narrador, però també en moltes afirmacions que surten de la boca del mateix Xavier Cugat. Era un inventor de primera.

Aquest és una mica el punt de partida. Havia llegit la biografia de Cugat, i de seguida vaig pensar que el que explicava era molt literari. I quan vaig començar a fer recerca i a investigar més a fons, vaig veure que la novel·la ja l’havia escrit ell. Però com que no volia deixar de banda el personatge, vaig buscar un narrador que donés aquesta perspectiva, d’algú que està a prop seu però que, alhora, com que és periodista, té la mirada distant del que vol informar.

-Hi ha una pregunta que no puc evitar fer-te: per què Xavier Cugat?

De vegades jo també m’ho pregunto [riu]. Sobretot, per una voluntat de parlar de catalans que se’n van a fora i que viuen fora pràcticament tota la seva vida. La novel·la anterior, Maletes perdudes, ja era sobre catalans que marxaven. Com a rerefons, hi ha una idea sobre la qual he pensat moltes vegades: la primera gran novel·la catalana, que és Tirant lo blanc, és una novel·la de gent que marxa, de cavallers que se’n van a l’aventura i els passen coses quan són fora. Però aquesta idea no ha pervingut, tenim una literatura de mirar-nos el melic quan, curiosament, els catalans sempre hem sigut un poble molt viatger. Hi va haver una gran emigració a llocs com Cuba, hi va haver l’exili… I d’això se’n parla relativament poc. Aquest és el punt de partida. I, després, el fet que Cugat és conegut, però tampoc tant. Mentre llegia les seves memòries, vaig veure que aquest home tenia moltes coses per explicar. I per a mi, que soc un fabulador i m’agrada narrar i construir a partir d’històries que no són exactament normals, allò era una mina d’or.

-El repte de posar veu a Xavier Cugat em sembla extraordinari. Com el vas afrontar?

-Escrivint i reescrivint molt. I escoltant-lo a ell. Hi he treballat molt a fons, sobretot en els últims quatre o cinc anys. Després, com que era un personatge molt conegut, hi ha hagut gent que m’ha anat dient Jo tinc això, jo tinc allò… Em van passar, per exemple, les cintes de casset que ell va gravar per a la seva autobiografia. Això em va donar el to, fins al punt que va arribar un moment que, quan llegia les entrevistes, en sentia la veu. En el capítol on apareix una de les seves dones, Abbe Lane, vaig fer el mateix procés, llegint moltes entrevistes i imaginant com diria les coses en català. De fet, hi ha molts moments que estava escrivint pensant en anglès. Primer, perquè una part del llibre la vaig escriure als Estats Units. I, després, perquè el rerefons de gairebé tot és americà. La noia que ha traduït 25 pàgines del llibre a l’anglès per portar-lo als Estats Units em deia que hi havia frases que gairebé li sortien soles.

Clar, aquest llibre, als Estats Units, pot tenir molt de recorregut…

Jo crec que sí. Allà i a Itàlia és on Cugat va tenir més renom, a banda de Catalunya. Als Estats Units és una figura de la cultura popular importantíssima, qualsevol persona major de quaranta anys sap qui és Xavier Cugat, perquè va tenir una presència constant, fins al punt de poder ser un personatge d’Els Simpson. Són aquestes figures que no se sap exactament què feien, però que et sona el nom.

-Jo, que tinc cinquanta anys, el recordo més pel seu aspecte, per les caricatures i els chihuahues, que per la seva música. I va ser un gran músic.

-És que això que tu dius és la figura que en tenim quan torna a Catalunya. Llavors ja és un senyor gran que és una paròdia, una caricatura de si mateix. Havia deixat d’actuar, perquè els últims concerts ja eren en casinos de segona fila de La Vegas, i quan s’arriba a aquest punt, malament rai. Cugat torna aquí i es troba un país que surt del franquisme i que té la necessitat de sentir grans històries. I ell pot explicar sopars de duro que la gent s’empassa perfectament, parlant de Rita Hayworth, de Sinatra o de Dean Martin. Crea un personatge i l’explota molt. A TV3 el treuen cada dos per tres, perquè veuen que agrada. I si el conviden a una calçotada a Valls, hi va. I si el conviden a una caragolada a Lleida, hi va. La meva sensació és que això el fa reviure. La prova és que també, de seguida, s’envolta de noies joves.

-Aquest és un dels aspectes que costa més d’empassar, amb la nostra mirada d’avui: les seves relacions amb dones joves.

Xavier Cugat és un personatge molt del seu temps, i aquell era un temps en què la dominació masculina i l’ús de la dona-objecte era per tot arreu: al cinema, a la música, al teatre… Ell, a més, entén que als Estats Units això agrada, i vol projectar una imatge de latin lover, encara que no ho sigui. Però sí que és llatí i, per tant, té aquest punt exòtic, fins i tot per a la música que fa. Es casa amb cada noia jove que entra a l’orquestra, i després se’n separa. El problema és que elles sempre tenen 18, 19, 20 anys, però ell cada vegada és més gran. Quan es casa amb la Charo, ella en té 17, i Cugat 64.

-Després de passar tota una vida als Estats Units, tria Catalunya per venir a morir. Però no hi tenia família ni amics. Per què pren aquesta decisió?

Als anys 60, quan estava casat amb Abbe Lane, venien cada estiu i s’estaven unes setmanes a S’Agaró. Quan passejaven, la gent el reconeixia, i es va formar una mena de clima propici a què tingués ganes de tornar. Als Estats Units havia acabat sent diluït en una època en què ningú s’interessava per ell. Jo m’imagino que devia pensar: millor em moro allà… Però, vaja, parlo com si m’ho hagués explicat, però només és el que jo m’imagino, eh?! [riu]. De totes maneres, hi ha una carta que escriu a un amic d’aquí en què li demana que li busqui un terreny a l’Empordà per fer-hi una casa. Aquesta carta té un to bastant nostàlgic. Ell no havia viscut a Catalunya, de fet va marxar sent molt petit, així que potser és una nostàlgia heretada dels pares.

-Al llibre llegim que aspirava a ser immortal.

Tenia l’aspiració de viure cent anys, això de la immortalitat és una deducció que faig jo. I, al final, el seu desig el va complir el seu germà Enric, que neix el 1901 i mor el 2000.

-Ni tan sols va aconseguir aquesta immortalitat expandint la nissaga, perquè ni ell ni els seus germans van tenir fills.

No, encara que un dels seus germans, l’Albert, es va casar en segones núpcies amb una noia que tenia dos fills. Però els vaig localitzar i no van voler saber res. Després, hi ha el misteri de la germana petita, la Regina, que no he trobat on està enterrada. Suposo que en algun lloc de Cuba o els Estats Units. Potser un dia o altre ho sabré.

-Els últims anys a Catalunya els va viure a la suite 306 de l’Hotel Ritz de Barcelona. Suposo que hi vas anar.

I tant! Però, sobretot, he passejat molt pel Waldorf Astoria de Nova York. Hi vaig anar moltes vegades, perquè és gran com una ciutat, i hi pots entrar i ningú et diu res. Fins i tot vaig entrar a les sales on havia tocat amb l’orquestra.

-Intueixo que aquest llibre ha sigut important per a tu per molts motius: per l’interès pel personatge, per la investigació a Biblioteca Pública de Nova York amb la beca Cullman, per les pèrdues personals que has tingut mentre l’escrivies, pel Premi Òmnium…

-Sí, és així. El meu primer llibre, Pell d’armadillo, el vaig publicar fa 25 anys, i aquesta només és la meva segona novel·la. Amb ella, crec que he destapat alguna cosa que tenia a veure amb el fet d’escriure i, sobretot, amb com et veus a tu mateix com a escriptor. És aquell dilema que tenim tots els autors catalans, de si es pot viure d’escriure. Sempre estàs comprant temps per poder-ho fer, i amb aquesta novel·la espero haver fet el pas perquè l’escriptura, la creació i la ficció siguin el centre de la meva vida. Ja veurem si sortirà bé o me’n penediré, però, com a mínim, he fet l’aposta. Igual que el fet de presentar-me al premi: no ho havia fet mai, i els premis no m’interessaven massa pel rerefons aquest que tenen de que ja estan donats. Però com que sabia que en aquest cas no era així, vaig decidir presentar-m’hi. També ha sigut la manera d’acabar el llibre, perquè jo anava escrivint i escrivint… Hauria pogut tenir 600 pàgines.