Yolanda Moñivas: «El diagnòstic de Parkinson precoç té un impacte emocional molt gran en els pacients»

Quines són les principals característiques de la unitat de Parkinson precoç?

«Es tracta d’un programa terapèutic creat fa un any i emmarcat dins de l’Hospital de Dia del centre sociosanitari Francolí. És un servei d’atenció diürna i polivalent, ja que hi ha diversos professionals implicats. Concretament, som dos fitoterapeutes, dos terapeutes ocupacionals, una logopeda, una psicòloga, una treballadora social, una infermera, una auxiliar d’infermeria, una tècnica d’animació sociocultural, l’administrativa i jo, la metgessa de rehabilitació. Duem a terme les activitats a la sala polivalent de rehabilitació de l’hospital, i no emprem grans materials: es tracta d’un espai diàfan amb cadires i material terapèutic».

Com comença el procés de teràpia?

«Normalment, els pacients venen derivats des de neurologia de l’Hospital Joan XXIII. Quan arriben, el primer que fem és valorar-los íntegrament per tenir informació de tots els àmbits, des del funcional al social. A partir d’aquí, quan veiem quins són els seus dèficits, creem un programa de teràpia, que comença de forma individual i després ja passa a grupal, ja que són pacients amb símptomes similars. Amb tot, sempre tenim en compte que cadascú és com és».

Quins són alguns dels exercicis que inclou el programa de teràpia?

«En fisioteràpia es fan sobretot estiraments, perquè són pacients que tenen molta rigidesa i dolor, a més d’exercicis de potenciació, perquè a vegades tenen músculs més dèbils. També treballen tasques funcionals, per a poder fer activitats de la vida diària sense dolor. Recentment, hem creat unes sessions mensuals amb un professional determinat, com una farmacèutica, en què es parla de temes que poden interessar els pacients».

En quin estat emocional arriben els pacients?

«El Parkinson precoç es denomina així quan el pateixen pacients menors de 50 anys. El seu diagnòstic comporta un impacte emocional molt gran en els pacients, perquè estan en la plenitud de la seva vida. El pacient es veu perdut, ja que vol seguir el ritme que portava fins ara, i veu que no pot. El que fem a la unitat és, primer, intentar millorar tots els dèficits que té el pacient. Però si no s’hi pot fer res o ja s’ha arribat a una estabilitat, intentem que s’adapti tant anímicament com funcionalment perquè pugui portar la seva vida el millor possible. Estem parlant de persones que són joves i tenen uns dèficits lleus, com caminar més lent del que volen».

Creus que és una malaltia prou coneguda?

«No, encara queda per fer. Està començant a tenir visibilitat, en part, gràcies a l’associació que estan creant alguns dels pacients de la unitat. Crec que és important transmetre-la a la societat, i que ajudi a crear conscienciació en diferents àmbits; per exemple, si un empresari té un treballador amb aquesta malaltia, que s’adapti el seu lloc de feina. És crucial que la societat faciliti la tasca d’integració. Tots tenim una responsabilitat en relació a aquest tema».