Entrevista
Esmeralda Valderrama: «Estic farta de parlar d’art ‘inclusiu’. Crea una condescendència davant l’obra»
Ballarina, psicòloga i directora de la companyia Danza Mobile i d’un taller ocupacional de dansa que treballa amb persones amb discapacitat intel·lectual
Valderrama fa més de 30 anys que treballa al sector.
Des del 1995 lidera espais de dansa amb ballarins amb discapacitat intel·lectual. Quins han sigut els principals reptes?
«Hem hagut de canviar la mirada de les administracions, de les mateixes famílies, dels artistes, que miraven amb reticència els ballarins. Vam començar amb un local molt petit a Sevilla i a poc a poc hem anat creixent. Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen molt poca mobilitat, la seva vida és molt petita. Ha sigut dur».
Ha rebut molts premis per la seva tasca social. Quin és el seu objectiu?
«El meu objectiu no és social, sinó artístic. L’art és un gran transformador social, però les nostres obres van més enllà, no parlen de la discapacitat. El canvi ja es mostra quan aquests ballarins pugen dalt d’un escenari i siguin professionals. Aquesta ja és la reivindicació. Cossos diferents, aporten energies diferents».
En quin sentit?
«En el fet que enriqueix el fet escènic. Amb aquestes persones, el fet oral prima, ja que no hi tenen fluïdesa. Però això no significa que no tinguin res al cap. És molt important donar-los les eines suficients perquè es puguin expressar».
Els seus espectacles es cataloguen com a ‘dansa inclusiva’. Hi està d’acord?
«No. Estic farta de parlar d’art inclusiu perquè crea una condescendència davant l’obra, al públic abans de veure l’espectacle. Van Gogh era un malalt mental, Beethoven era sord. Formen part d’art inclusiu o outsider? No, estan als grans museus i a les millors sales».
Quan s’acabarà amb aquesta etiqueta?
«Ja. S’ha d’eliminar. Crec que l’única distinció que s’hauria de fer és entre art professional o amateur. La crítica no s’atreveix a criticar un espectacle que es denomina inclusiu. Tenen por, perquè ja van amb una altra visió. I això tira a terra tot el treball que hi ha darrere».
El sector de la dansa continua exigint un determinat patró físic?
«Totalment, sobretot a la dansa clàssica. Una persona amb discapacitat intel·lectual no pot entrar mai a un conservatori. Però l’únic patró físic que s’hauria d’exigir és que el ballarí tingui una resistència suficient per a aguantar un espectacle d’una hora. Afortunadament, la mentalitat a la dansa contemporània és una altra».
Precisament, vostè va dirigir durant setze edicions el festival Escena Mobile, especialitzat en dansa feta per ballarins amb discapacitat física o intel·lectual. Com va ser l’experiència?
«Va ser un festival pioner perquè era el primer a estar integrat a la programació d’un teatre. Hi van actuar companyies d’arreu d’Europa i va agafar un gran ressò internacional. Va ser una gran experiència».
Per què es va deixar de fer?
«Perquè les administracions van deixar de donar-hi suport i invertir-hi. El públic responia molt bé, però sense el suport dels òrgans públics era inviable».
Al festival hi actuava Helliot Baeza, un ballarí de la seva companyia reconegut internacionalment. Què el fa especial?
«El vam començar a formar amb nou anys. És meravellós i té un gran talent. Ens han donat molts premis, però el més important el va guanyar ell. Va ser guardonat com a millor ballarí de tot l’any. Això va ser un gran pas endavant».
Després de més de 30 anys, seguirà al capdavant de la companyia?
«Sí. M’apassiona i em continua omplint. La companyia funciona molt bé, tenim espectacles programats i és ja una família. La dansa és una forma de vida que et manté atent tota l’estona. Haver pogut donar aquesta forma de vida als alumnes és el que més valor té per a mi. Fer la seva vida més gran.»