Neus Penalba: «El sadisme i la innocència, la tendresa i la barbàrie són a tota la Rodoreda»

La mort i la primavera és l’obra pòstuma de Rodoreda. Què en sabem?

Ella considerava que havia de ser la seva gran obra, i de fet així ho anuncia a en [Joan] Sales el 1961. Li diu que està escrivint una novel·la que serà la més important a Europa des de fa 4.000 anys. En parla de manera molt hiperbòlica i en fa propaganda durant tres anys. Rodoreda l’imagina, la pareix o l’escriu quan està corregint les galerades de La plaça del Diamant. Tot i això, hi ha la idea que és la seva última obra. Jo reivindico que és una novel·la central en la seva imaginació com a creadora, encara que no la publiqués en vida ni hi donés el vistiplau.

Per què no la va publicar, si Rodoreda mor el 83?

Perquè per a ella no estava acabada. Jo crec que és una obra inacabada, però no incompleta, perquè es pot llegir amb un principi i un final, sobretot gràcies a l’edició de Núria Folch, que és la que després revisaran Arnau Pons i Maria Bohigas. Penso que la tenia acabada, perquè l’any 1982, uns mesos abans de morir, l’anuncia a les entrevistes com una novel·la nova, encara que fa molts anys que existeix. Sabem que del 1961 al 1963 hi treballa intensament. Al 61 en fa la primera versió i, fins al 63, la va revisant. No sabem si al final de la seva vida la reprèn o no, però que tenia intenció de publicar-la, això és segur.

És una obra molt complexa, difícil d’explicar. A mi, que l’he llegit, em costa fer-ho. Ho vols fer tu?

La mort i la primavera és la història d’un poble sense nom, segurament primitiu. Hi ha una indeterminació temporal i geogràfica. Està narrada per un adolescent astorat per una sèrie de rituals que no comprèn. Aquests rituals tenen a veure amb un univers autàrquic, perquè res no ha de poder entrar ni sortir de les fronteres del poble, que estan constantment vigilades pels guaites. Però aquesta obsessió concèntrica i autàrquica també és espiritual: hi ha una obsessió perquè l’ànima no pugui fugir del cos en el moment d’exhalar. El ritual central de la novel·la consisteix a tapiar l’ànima amb ciment dins del cos i després posar el cadàver a dins del tronc d’un arbre, que l’anirà paint. Per tant, allò més terrorífic no és el fet de morir, sinó de com morir. O el fet que es desposseeix els individus del misteri final de la vida, perquè tots sabem que morirem, però no de quina manera. Aquí, tothom ho sap. A banda d’aquest, hi ha molts altres rituals estranyíssims, que he intentat interpretar.

Quin impacte et va causar, la seva primera lectura?

La vaig descobrir el 2011, fruit de l’atzar, d’un instant, en una biblioteca. Havia acabat els meus estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i tenia ganes de llegir obra de Rodoreda. L’havia descobert a secundària, amb Mirall trencat, com ens passa a tots els catalans des de fa vint o trenta anys que. Vaig ser l’excepció, perquè em va agradar molt. Després, ja vaig llegir La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies i els contes i, per tant, ja tenia el bagatge teòric i comparatístic. Al 2011 no n’havia sentit parlar, de La mort i la primavera, perquè encara que s’havia publicat el 1986, en l’imaginari del lector català aquesta novel·la no existia. La vaig veure a la biblioteca i em va cridar l’atenció, pel títol i perquè no em sonava de res. La vaig llegir i em va colpir molt, em va causar un impacte emocional molt fort, gairebé d’ofegament, com un atac d’angoixa. I de seguida em van sorgir una sèrie de preguntes. La primera, Què volen dir tots aquests rituals? La segona, Això ho ha escrit la Rodoreda? I la tercera: Quina mena de pregunta idiota és aquesta, i per què me l’estic fent? Qui m’han dit que era Rodoreda, perquè ara aquesta novel·la em sorprengui i em faci pensar que és tan diferent de la resta de la seva producció?

I en vas fer un estudi.

Sí, l’estudi parteix d’aquí. De voler interpretar el text, de fer crítica literària d’aquesta obra tan difícil, terrible i bonica. Perquè jo reivindico que, en La mort i la primavera, hi ha molta bellesa i tendresa, igual que en la resta de l’obra de Rodoreda. També vaig voler estudiar la història d’aquest llibre, una història d’invisibilitat de l’autora més visible. Entendre per què, si es publica el 1986, passa desapercebuda tants anys i per què tenim aquest problema de miopia amb aquesta autora. Després, l’any 2017 Maria Bohigas i Arnau Pons la van treure d’aquesta somnolència pòstuma, i vaig pensar que potser ja no calia que seguís. Però jo tenia altres intuïcions. El seu llibre té un postfaci brillant, però a mi em faltaven coses. Crec que fer recerca i crítica literària rigorosa també consisteix a entrar en diàleg amb aquells que abans han gosat interpretar aquella obra i, a la vegada, obrir-la a noves preguntes.

Quina resposta vas trobar, a la pregunta de per què ens va sorprendre tant que Rodoreda escrivís aquesta novel·la? És un llibre discordant?

D’una banda, penso que ho és, però és una estranyesa relativa. I ara que l’hem llegit, podem rellegir La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies o els contes amb una mirada més neta. En el meu treball parlo sobretot de La plaça perquè tots dos llibres conviuen en la seva imaginació i no poden ser tan diferents. El que passa és que La mort és molt més al·legòrica, no té unes coordenades històriques que ens ajudin a situar l’horror. Després, això de que la Colometa és cursi… És una senyora que ho passa tan malament que intenta matar els seus fills. El salfumant amb què ella imagina que crema l’esòfag dels seus fills és el ciment de La mort, però allà és un ritual per a tota la comunitat. El carrer de les Camèlies és duríssima, Mirall trencat té moments molt durs… Però aquesta novel·la, que és anterior, és més radical i estranya, i per tant ens és més fàcil crear aquest mite de l’última narrativa. Però és estranya no només en la producció de Rodoreda, sinó en tota la literatura catalana contemporània. Ara, aquesta estranyesa és relativa, i em fa pensar que a Rodoreda l’hem llegit molt malament.

A quines conclusions arribes, amb el teu estudi?

Penso que concloure és difícil. He reivindicat la tradició de Fuster, però també d’Adorno, de practicar el gènere de l’assaig com una temptativa, un intent, una provatura. He volgut aproximar-me a la novel·la des de diferents perspectives, perquè si intentes tancar una obra en una única significació, la mates i no l’estàs entenent. Amb La mort i la primavera això és impossible, perquè hi ha molta ambigüitat i perquè, com que és pòstuma, ens falta el final. Així i tot, arribo a una conclusió, i és que a Rodoreda no la podem entendre des de la història de la literatura catalana, perquè ella està dialogant amb la literatura universal i amb un moment cultural europeu que és aquesta fascinació pels pobles primitius. Després, també arribo a la conclusió que en aquesta novel·la també hi ha un cel, una metafísica. La clau per entendre que no tot és mort i desesperació, que sí que hi ha un moment de primavera, és la filla del protagonista que retorna, és aquest riure petit d’una animeta, tot i que queda molt soterrat per la crueltat i la barbàrie. Al llibre reprodueixo un manuscrit que vaig trobar a la Fundació Rodoreda, que ella segurament escriu de memòria perquè està en català, i que és un fragment de les Upanixad, encara que no les cita. Tracta del destí de l’ànima quan es desprèn del cos, i com torna a encarnar-se. S’inspira en això, i ho veiem en el conte que el noi del ferrer explica a la filla del protagonista, sobre el destí de l’ànima. La conclusió a la qual arribo és que he de fer un altre llibre sobre les creences espirituals de Rodoreda [riu]. Sigui com sigui, gràcies a la reedició del 2017 tenim una imatge més completa de com era aquesta senyora, tot i que encara ens falta una mica. S’ha insistit massa en la Rodoreda gore, l’altra Rodoreda. L’altra, respecte a què? Estem avalant que La plaça del Diamant és cursi? No, perquè el sadisme i la innocència, la tendresa i la barbàrie, són a tota la Rodoreda.

L'any 2019 es va fer una adaptació teatral de La mort i la donzella. Et va agradar?

No, gens, perquè en la novel·la hi ha molt d’horror, però també hi ha bellesa, llum i colors. Penso que, segurament, allò més sinistre de La mort i la primavera és que ens produeix plaer estètic. És el català més bonic que he llegit mai, amb mots molt simples, que transmeten aquell meravellament per un arbre que es mou, per una flor, per l’ungla petita d’una nena que acaba de néixer. I penso que l’obra de teatre converteix aquesta tendresa en un espectacle gris, completament fosc. Només hi havia mort, però la novel·la no és només això.