Cultura
La Mostra de Teatre Jove s’inicia amb una proposta de teatre físic
La Cia. Dospunts hi va debutar amb ‘De boca en boca’, una obra que fa gronxar el públic entre la curiositat i la riallada
L’espectacle és la primera obra de creació pròpia de la companyia.
Un txumba-txumba persistent de discoteca s’apodera de l’actor. En pocs segons, els salts rítmics i eufòrics donen pas als espasmes, a l’agressivitat d’uns gestos dels quals intenta, sense èxit, escapar. L’actualitat, dominada per una lògica d’impactes que no ens és aliena, se li ha arrapat al cos. Tan sols la presència d’un objecte aconsegueix que s’aturi l’enrenou i el jove s’assereni: un llibre. S’asseu, l’ensuma, el desempolsega. Se’l mira amb els ulls atònits, amb la ingenuïtat d’una primera descoberta, amb actitud d’adoració. En obrir-lo per una pàgina qualsevol, el llibre pren vida pròpia, aleteja, plana amunt i avall i se l’emporta flotant per l’escenari. El llegeix en la intimitat, però també el comparteix amb la seva companya. Junts, es retroben amb la imaginació.
De la lectura parteix, precisament, De boca en boca, la proposta escènica amb què la Companyia Dospunts es va estrenar, el passat dilluns al vespre, a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, que se celebra a la ciutat fins al 12 de juny.
En concret, d’una obra que recull diversos personatges de la mitologia catalana, i que va encoratjar els actors Itzel Silvestre i Nin González, de 19 anys, a presentar-se al cicle. Amb aquest punt de partida, tots dos, sols a l’escenari, construeixen un recorregut propi de 40 minuts que va més enllà d’una defensa bondadosa de la cultura i ens transporta de Tarragona al Solsonès i de la butaca a una cova màgica.
Amb les paraules justes, i donant preeminència a les capacitats comunicatives del cos, ens conten qui eren els pertenidors —aquestes ànimes en pena que personifiquen l’eco— o el monstre de la Simanya, i entretenen la platea del Teatre Tarragona.
Dues essències humanes travessen tot l’espectacle: el gust per les històries i el sentit de l’humor. Les persecucions còmiques ens poden fer reviure grans moments del cinema mut de Charlot o dels dibuixos animats, la manera de grimpar les pantomimes dels mims o quan juguen a fer-nos creure que es passen un objecte per mitjà d’unes llanternes els famosos esquetxos del Tricicle.
Amb una complicitat molt visible en l’intercanvi de rols o a l’hora de ballar un tango, aquests dos alumnes de l’itinerari de teatre físic i visual de l’Institut del Teatre mostren, en general, fins a quin punt el cos pot parlar per nosaltres sense necessitat d’articular paraula. En la forma com sostenen la tensió a les fosques, amb un llençol blanc i dos llums, i com ens fan gronxar entre la curiositat i la riallada, entre la càmera lenta i la corredissa, també demostren fins a quin punt controlen la tècnica.
La 31a edició de la Mostra de Teatre Jove no només comença amb bon peu, sinó que ho fa amb tot el cos implicat. Ara cal que la ciutat també hi posi, aquestes setmanes, de la seva part.
Et pot interessar:
