L'1x1 dels candidats al debat electoral de Diari Més i TAC12
Els caps de llista van parlar sobre els mals resultats educatius, la gestió del transport públic, les dificultats de l’accés a l’habitatge i la inseguretat en el debat electoral
Imatge durant el debat de Diari Més i TAC12.Gerard Marti Roig
El cap de llista del PP per Tarragona, l’ex-ciutadà Pere Lluís Huguet, no va ser ahir a l’etapa reina de l’esgotadora cursa del candidat tarragoní al Parlament. Si hagués tret un sol diputat ara fa tres anys...hi hauria estat, tot i el canvi de camisa. Ara bé, que tampoc li convenen gaire al regidor de Salou aquests sidrals, vistes les cares dels candidats, extenuats majoritàriament després d’una campanya amb més del doble -i del triple- d’actes que de dies. Algú ha de parar això, o començaran a demanar plusos per hores extres.
Huguet probablement hauria passat completament de debatre amb ERC, Junts, la CUP o els Comuns, i s’hauria centrat en VOX, que és amb qui veritablement es juga els quartos -i la quarta o la cinquena posició al Parlament, segons les enquestes, un detall en què els resultats de Tarragona poden ser determinants-. Amb tants oradors, un debat deixa poc temps per a cadascú, i convé afinar el missatge.
Però, sobretot, sobretot, convé encertar l’elecció del rival. El del PSC és ERC. El d’ERC és Junts. El de Junts, ERC. El de VOX, tot l’arc català, inclòs el PSC per simpatia. Entre els tres partits majoritaris la cosa va anar com aquell acudit del dentista i el pacient: anem a jugar sense fer-nos mal de debò. És evident, no fos cas que ens haguem de seure en una taula a partir del dia 13 per negociar un govern.
Un debat a set no serà mai un debat fluid, però el d’ahir, com a mínim, va deixar-se escoltar. Segurament en bona mesura pel tarannà de gairebé tots els assistents, i les seves circumstàncies i perspectives personals, que també juguen, i molt, en com de brut acaba sent el fangar. Tanmateix, hi ha esperança: Saladié i Alonso van coincidir en triar-se per anar a fer una copa. La resta de jugadors van optar pel manual i van preferir els seus probables futurs socis parlamentaris.
Raquel Sans.
Raquel Sans: Guerrera
Es diu Guerra de segon cognom, i aquesta broma no li hauran fet mai ;). Sans és periodista i té els colzes pelats com a portaveu. Va ser la que més insistentment va conjugar el verb debatre, sobretot amb qui es juga els escons. «Ni Junts ni PSC prioritzen l’habitatge», va dir. Vestida de vermell segoncinturonià -a veure si hi ha sort i embolico algun despistat- va ser l’única, lògicament, en defensar l’acció de govern. «Creu que inversions com Lotte venen sense ambaixades?» li va etzibar a Vox. Va ressonar amb força un rampell de tarragonisme: «Allò que no volem per Girona tampoc ho volem per Tarragona». No tant el seu assenyat «la política és prioritzar, i els recursos són finits». Mals temps per vendre feina feta.
Rosa Maria Ibarra
Rosa Maria Ibarra: Amarrategui
Ho té tot de cara per quedar en primer lloc a la demarcació de Tarragona. I ho sap. Rosa Maria Ibarra va jugar ahir a no perdre, a contemporitzar i deixar passar sense fer massa escarafalls un temps que li va de cara. «Ha estat una dècada perduda», va dir, sense fer sang. Dirigint-se gairebé sempre a ERC, va abanderar els greuges tarragonins amb la mateixa força que hauria fet el convergent Joan Miquel Nadal fa 20 anys. Nous hospitals a Tortosa i Valls, nova facultat de Medicina a Reus i... la independència! Però no la de Catalunya, sinó la dels Serveis Territorials de d’Educació que, per Ibarra, haurien de tenir autonomia respecte Barcelona. «ERC i Junts han esgotat el seu projecte», va resumir. Ibarra demana pas.
Mònica Sales.
Mònica Sales: Blanca
Humor blanc és aquell que no fa sang i apte per totes les edats, i de guant blanc són els lladres que es fan amb el botí sense vessar sang. Mònica Sales, vestida de blanc, no va confrontar amb el PSC ni amb ERC, perquè les opcions de que els de Puigdemont s’asseguin al nou Consell Executiu passen per aquests dos partits. «Sobta que el PSC demani més recursos», va dir. Va esforçar-se per aterrar el debat a temàtiques locals. «Cal algun òrgan de govern [per l’àrea metropolitana], però que funcioni millor que la gestió dels fons nuclears». Va assegurar que es presenta per «sacsejar el sud» d’un país que té «molt de potencial». «Això va d’Illa o Puigdemont, entre sucursalisme i sentit d’Estat», va resumir.
Sergio Macián.
Sergio Macián: Irrellevant
Va a ver-hi un temps en què es deia que si el PSC presentés com a candidat una espardenya, guanyaria igual. Al candidat de VOX li passa el mateix: és un vot per militància d’un fort component ideològic, poc conegut fins i tot entre els seus. Sergio Macián va ser el candidat que es va situar mentalment més lluny de la política territorial. Des de Tarragona, de fet, va dir que cal potenciar ‘el puerto de Barcelona’ i, tot i que va tenir ocasions, no va esmenar el seu error. Sí que va esforçar-se en no oblidar cap dels grans ‘hits’ de la ultradreta: immigració és delinqüència, adoctrinament a les aules i impostos que només serveixen per ambaixades. Ni un tema local. Potser és aquesta la raó perquè no convidin a VOX a determinats debats.
Sergi Saladié.
Sergi Saladié: Veterà
El de Vandellòs ha passat per dotzenes de platós, i es nota. Si saps que parlaran de vivenda, prepara’t quants habitatges buits hi ha a la demarcació (90.000, un 16% del total) i al teu municipi (un 20%). El cupaire va treure’s del barret alguns cops efectistes, que no lliguen del tot amb un to de classe magistral d’aquelles més aviat avorridotes: va obligar la resta a parlar de la pagesia en ser el primer en solidaritzar-se amb la protesta d’ahir; va encarar-se amb VOX per la immigració i va sorprendre cridant a la concòrdia per proposar solucions a la Sanitat perquè «l’anàlisi el compartim tots». Va sorprendre menys recuperant alguns clàssics, com «som els que vam aturar el cementiri nuclear i ara aturarem el Hard Rock».
Matías Alonso.
Matías Alonso: Estoic
L’home d’ordre, el candidat que va pronunciar més cops la paraula ‘llei’, va recordar a Emiliano Zapata, autor de la frase ‘prefereixo morir dempeus que viure agenollat’, sovint mal atribuïda al Che Guevara. O potser a un capità que, estoicament -i també irònica- resisteix mentre s’enfonsa el vaixell. Alonso va aguantar el debat amb dignitat, però els seus seguidors van trobar a faltar els èxits que van catapultar els taronges. Un senzill ‘acabaremos con el procés’, un altre ‘estamos donde siempre hemos estado’ i una tèbia al·lusió als milions malgastats per la Generalitat en qüestions identitàries va ser del més destacat d’un polític que veu com el seu temps s’ha acabat. Igual que el Tren-tram que va mencionar. Ara, es diu Tramcamp.
Yolanda López.
Yolanda López: Sola
Cap candidat li va fer massa cas a la líder tarragonina dels Comuns, que es va esforçar durant les dues hores per cridar l’atenció de la resta. «Aprovar els pressupostos era el seu problema, no el nostre» li va etzibar a Raquel Sans. A Mónica Sales li va retreure que «crec que Junts són els que han estat més al govern». I a VOX, PP, C’s i PSC que estiguin votant a Europa tractats de lliure comerç que perjudiquen la nostra pagesia. Però res. Grills en la foscor. Potser ningú s’atrevia amb la seva caòtica alternança entre català i castellà, que de vegades sembla buscada i de vegades no. «Hauríeu d’estar a les 6:30 a l’estació amb mi per veure el drama del transport», va dir en to provocador. Però res, silenci.
