L’Aula de Teatre de la URV assenyala el barret de fum

Tarragona és la ciutat de la calma i dels versots. En aquesta aparent paradoxa, més profunda i complexa, podem pressentir unes estructures que romanen i que imposen una sensació de conformitat, de placidesa mediterrània. És allò que el sergent Blázquez, del Ball de Dames i Vells, en diu orgullosament la bassa. Amb les diatribes d’uns quants balls parlats, durant dues setmanes de festa major, sembla que els tarragonins en tinguin prou per quedar-se, si convé, una mica descansats. Critiquen, assenyalen i desbarren, però tot dins d’un desordre ordenat de tipus carnavalesc, d’un alliberament transitori del geni llampferit camptarragoní que es tolera i patrocina.

Remoure la bassa és el que es van proposar, dimecres passat, des de l’Aula de Teatre de la URV, a la Mostra de Teatre Jove. L’espectacle duia per títol L’Astrònom, en al·lusió al conjunt d’escultures de Lluís M. Saumells (1915-1999) dedicades a Tales de Milet. Totes elles, esquifides, miren cap al cel. N’hi ha una, de bronze, que la trobareu badant pels jardins de la Casa de la Festa. A tocar del mar Egeu, Tales alçava la vista per examinar les estrelles. Els actors simulen el mateix gest des de l’escenari, però es pregunten: què veuria el savi grec si hagués nascut a la Tarragona d’avui? De dia, el barret de fum que canten Els Pets. De nit, probablement, una taca ataronjada.

En termes teatrals, la funció es desenvolupa amb els ingredients habituals de la companyia. Partint d’exercicis i d’improvisacions, el grup, dirigit per Joan Rioné, hi explora el moviment, la provocació i la suggestió poètica. Amb la il·luminació neta d’escenografia submergeixen el públic en la mar, plena de pèl·lets, amb cintes adhesives vermelles converteixen tres actors vestits de blanc en xemeneies que conversen sobre els humans, i amb una fina autoironia convoquen el comentari recurrent d’una espectadora que després d’una representació els va confessar que no havia entès res.

Però enguany el grup de la comunitat universitària, plural en edats i fonètiques, no pot defugir l’afirmació directa. «Volíem parlar d’allò que no es parla», o «d’allò que no es parla gaire», matisen, com si pensessin en La gran explosió (2023), de Rafa Marrasé i Toni Orensanz. Més enllà de la crítica previsible a la contaminació, afinen l’objectiu quan evidencien la hipocresia d’una societat que remuga però que s’aprofita dels recursos de la indústria. Els actors planten una fila d’alcaldes, entitats culturals, mitjans de comunicació, directors de festivals de teatre, etc., que paren la mà. Hi rep el rector i tot. El públic, llavors, no pot evitar el riure satíric. Un riure que degrada i renova, com ensenya Bajtín. Però demà, què? Nosaltres només sabem que la bassa és rica i que —gairebé— tothom s’hi abeura.

Et pot interessar: