Lucía López-Polín: «A la meva taula hi tenia bossetes plenes de restes amb sediment, va ser com muntar un puzzle»

En què ha consistit el teu treball?

Vaig treballar en la reconstrucció de les restes d’un esquelet de neandertal que es van trobar a la cova Shanidar, al territori que actualment ocupa el Kurdistan iraquià.

Què es va trobar, en aquell lloc?

Mig esquelet, de cintura en amunt: el crani, la caixa toràcica i els braços d’un individu. En aquest mateix jaciment ja s’havien fet altres troballes, en realitat hi ha deu individus més localitzats. 

El que és excepcional, però, és que s’hi havia excavat a la dècada dels 50 i no s’hi havia tornat a treballar fins al 2015. Se sabia que allà hi havia restes de neandertals, però ara s’ha pogut treballar d’una altra manera, perquè disposem d’altres mitjans i tècniques per fer-ho.

En quin estat estava, el material localitzat?

El crani estava completament esclafat, com trencat i distorsionat pel pes del mateix sediment. La resta estava una mica millor, però això no vol dir que es pogués agafar amb les mans i ja està. El material era molt fràgil i es desfeia molt fàcilment. 

Els fòssils es van extreure en dues campanyes, els anys 2018 i 2019. El procés d’excavació és molt lent, i va ser la doctora Emma Pomeroy qui va extreure les restes amb molta cura. El crani, per exemple, em va arribar en dotze paquetets petits, i recompondre’l va ser com muntar un trencaclosques. De fet, al final del treball la doctora Pomeroy em va regalar un trencaclosques amb una foto de la neandertal.

Com va ser que et sumessis a aquest projecte?

Vaig veure un anunci en què demanaven un restaurador conservador per tractar aquestes restes. En llegir-ho, vaig pensar Quina sort que tindrà, la persona que ho faci. Si jo pogués, hi aniria. 

I llavors vaig dir-me: I per què no? En la meva feina, aquest tipus de treballs són excepcionals, i un treball com aquest era un somni. Finalment, em vaig demanar una excedència de l’IPHES i me’n vaig anar a Cambridge amb un contracte postdoctoral.

Un cop t’arriba tot el material, ens hem d’imaginar la teva taula de treball plena de bosses amb fragments diminuts?

Sí, tenia un munt de paquetets, embolicats amb paper d’alumini, que contenien els ossos amb el sediment. És a dir, tota la terra. Abans d’obrir-los, la doctora Pomeroy en van fer una tomografia, que permet fer-ne la reconstrucció en 3D. Això et dona una primera pista del que pots trobar a dins de les bosses.

Quin és el pas següent?

Doncs anar obrint cada paquet molt a poc a poc, i començar la feina més manual, de restauració. És un treball gairebé artesanal, però que també té molt a veure amb l’experiència i els coneixements que puguis tenir. De vegades, ni tan sols es veu la diferència entre la terra i els ossos, perquè estan molt fragmentats. A més, són molt fràgils, així que cal fer una mena de microexcavació, amb eines molt petites, com pinzells, bastonets de fusta o bisturís. Amb bona llum i una lupa, ho vas recuperant i desmuntant. Pensa que tenia centenars de fragments molt petits. Vaig passar més d’un any fent aquesta feina.

I quan tens els fragments, comença la reconstrucció.

Sí, un cop tens les peces, vas muntant el crani com si fos un trencaclosques. Però és molt complicat, perquè vas reconstruint sabent que hi haurà zones buides, i això ho distorsiona bastant. I, també passa que, de vegades, tenim fragments, però no es poden enganxar. Vaig fer la reconstrucció fins on vaig poder, i després es va completar amb les tècniques de 3D.

Quina informació ens aporta, un crani com aquest?

Només les dents, ja són una font d’informació extraordinària. A través de l’estudi de les proteïnes de l’esmalt dental, vam determinar que es tractava d’una dona. Només per la morfologia dels ossos hauria sigut difícil arribar a aquesta conclusió, perquè encara que sempre es pot fer una estimació per les mesures dels ossos, no sempre són determinants. En aquest cas no ho eren, perquè tenien unes dimensions molt regulars.

El que sí que sabíeu, però, és que es tractava d’un neanderthal.

Sí, ho vam veure molt clarament. Un dels trets més característics dels neandertals són els arcs superciliars més prominents, aquesta mena de protuberància que tenien a damunt dels ulls. Quan vaig obrir un dels paquets i el vaig veure, va ser com veure la cara d’un neandertal. I la doctora Pomeroy em va explicar que a ella li va passar el mateix, quan se’l va trobar a l’excavació.

Finalment, va arribar l’últim pas, que és el de la reconstrucció de la capa externa. Com es fa, això?

Aquesta labor la van fer uns artistes que tenen molta experiència amb aquest tipus de treballs. Fan servir tècniques forenses, començant per la reconstrucció anatòmica, que és del tot rigorosa i fiable. Això vol dir que, per exemple, poden calcular la mida del muscle que va en una zona. Finalment, hi ha la part més artística, que passa per escollir un to de pell, un color per als ulls o una expressió facial. En aquest cas, es va optar per una expressió amistosa, fet que té molt a veure amb aquesta nova visió que tenim en l’actualitat d’aquests individus.

A tu personalment quina sensació et produeix, veure aquest crani reconstruït?

La de ser conscient que, realment, estàs davant d’un individu. Això és una cosa que, quan treballes amb els ossos, sovint perds de vista. La meva feina avança molt a poc a poc, i em passo moltes hores barallant-me amb fragments que no enganxen. Després, també penso que, amb els anys, les interpretacions que es puguin fer de tot aquest material potser van canviant, però els fòssils són els que són. D’aquí a cent anys, altres investigadors potser tornaran a aquests mateixos fòssils que jo he tingut a les mans. 

Et pot interessar