Coses de l’idioma, i no només

Ja no els servia la burgesia. Per això l’adaptació de la companyia Vis de Vanadi de Gente bien (1917), de Santiago Rusiñol, representada dilluns passat al Teatre Tarragona, canvia d’aires. La casa senyorial es transforma en un plató de televisió, el majordom en un ajudant de regidor que repeteix «sí, senyor» i les amigues xafarotes en unes tertulianes escandaloses. 

Fins i tot el títol de l’obra, que simbolitza el nom d’un programa de premsa rosa, pren un ritme actual, de reggaeton. Però encara que les modes passin, i els vents del present s’hagin emportat els barrets de copa alta dels carrers, el provincianisme de fons, a Equasión del coraçón, és el mateix de sempre: el dels catalans que per fer-se d’or depenen del suport de la metròpoli.

Qui porta la batuta del programa, en aparença, és l’home que lidera el trasllat a Madrid, i a qui el somni de l’èxit fa perdre el senderi. Com David Güell a Plats Bruts, es pensa que a la capital l’espera la fama. Com Jaume Canivell, el burgès industrial de La escopeta nacional (1978) de Berlanga, està disposat a abaixar-se els pantalons, ser el cornut i pagar el beure (en concret, amb cinc ampolles de xartrès, acompanyades d’uns carquinyolis i un centenar de calçots). I, com en l’obra berlanguiana, el fracàs del subordinat, entre aristòcrates i folklòriques, es veu d’una hora lluny.

Des de l’escenari, s’evidencia també la complicitat entre els actors. Després de la funció confessen que, durant els assajos, han hagut d’enfrontar-se a dificultats com la projecció de la veu o la dicció, i que no tot han estat flors i violes. Dirigits, però, per Vanesa Ureta —actriu d’(H)istrionis Teatre, s’ha coronat reina de vodevils— aconsegueixen exprimir la comicitat de les situacions. S’emporta la palma, en aquest sentit, l’actriu que encarna una padrina de comentaris genuïns que sembla treta d’un creuament genètic entre les germanes de Teresines S.A. i Karmele Marchante.

L’obra constata la debilitat dels humans envers el diner, les dosis de ridícul assumibles per ascendir d’estatus i la buidor eixordadora de la telebrossa. La companyia, però, posa en el centre de la reflexió la qüestió lingüística. Els espectadors es desfan en riallades amb l’esforç que els personatges fan, sense èxit, entre canvis d’idioma constants i catalanades formidables. Un esforç que el poeta Salvador Espriu va reconèixer, en l’entrevista amb Joaquín Soler Serrano, que preferia estalviar-se: el de renegar de la pròpia fonètica, reveladora d’orígens, i posar la boca, a l’hora de parlar castellà, en forma de cul de gallina.

Et pot interessar: