Xucladors de sang i de rialles

El territori fronterer entre l’humor i el terror. Aquest és l’espai que va voler ocupar (H)istrionis Teatre amb la funció de dimecres passat a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona. La companyia, habituada a treure rèdit de la seva tendència còmica, va menar els espectadors cap a nous confins humorístics dins de la seva producció teatral amb situacions que convidaven a sentir la incomoditat que tan sovint provoca riure’s, en el context de la ficció, d’accions abominables en la vida real. Aquesta vegada, doncs, per fer-nos passar una bona estona, el grup va esquitxar de sang l’atrezzo i va treure a passejar, sense boç ni corretja, un grapat de monstres il·lustres.

No és casual que d’inici el silenci expectant del públic, tan comprensible, s’amarés també de suspens. Mentre esmolava els ganivets i destapava el seu pla malvat, s’entenia que l’actriu que se’ns adreçava per primer cop havia guisat carn humana. En l’ambient, mentre ella parlava fluixet i amb malícia, semblava com si planés un «no serà capaç» generalitzat. Aquestes esgarrinxades a la pell moral de l’espectador, a base de combinar les brutalitats amb comentaris lleugers, anaven donant pas a moments en què es descordava la hilaritat. Amb la interacció directa al més pur estil La Cubana, que és marca de la casa, i amb recursos com el contrast de caràcters o els jocs de paraules es van posar, com de costum, el públic a la butxaca.

Durant la representació, un mostrari divers de monstres va envair l’escenari: la vampiressa que es venja del marit, el caçador homòfob d’homosexualitat reprimida que es transforma en una nit de lluna plena o el noi de pare agressiu i infància traumàtica que assassina el seu germà petit. Tots plegats acabaven convergint en una sala d’espera d’hospital on, acompanyats per una infermera de clatellades espontànies, conversaven i reflexionaven sobre l’amor i els seus fils invisibles. Se’ls unia, llavors, un egiptòleg de nom aptònim, Ra, que s’havia intentat suïcidar i a qui embenen com una mòmia.

L’obra, titulada Esglais, està escrita per Sergi Fernández, un dels actors, que enguany també s’ha donat a conèixer com a poeta amb El molde de la palabra (Talón de Aquiles, 2024). En termes escènics, paga la pena destacar detalls com la construcció del relat de l’infanticida, en què els records afloren recreats tant per actors com per unes meravelloses titelles, així com el gust en la projecció d’elements com la lluna. Detalls que no deixen de ser, vistos des dels ulls vampírics de qui gaudeix contant històries, formes de xuclar l’atenció.

Et pot interessar: