Recerca
Les veus de la lluita antifranquista de l’església tarragonina
Neus Baena va presentar el seu llibre, guanyador del Premi Tarragonès Beca d’Investigació Lucius Licinius Sura
Neus Baena és doctora en Història per la Universitat Rovira i Virgili.
El passat dimecres 22 de maig el Saló de Plens del Consell Comarcal del Tarragonès va acollir la presentació del llibre Del nacionalcatolicisme a la democràcia. Món obrer, Església de base i antifranquisme a Tarragona (1951-1977). Aquest treball, obra de la doctora en Història per la URV Neus Baena Gallardo, va ser el guanyador del Premi Tarragonès Beca d’Investigació Lucius Licinius Sura 2019.
«Vaig estudiar com, dins de l’església catòlica de Tarragona, una minoria de grups i persones es van desmarcar del discurs oficial nacionalcatòlic, van deslegitimar el règim de Franco i van seguir camins de conscienciació sociopolítica, defensa de drets i llibertats, secularització o militància política i sindical, entre altres», explica la Neus.
Tal com explica l’autora, els protagonistes d’aquest estudi són principalment sacerdots i religiosos vinculats al catolicisme obrer, però també posa la mirada en militants de l’apostolat seglar que acabarien formant part de partits polítics, sindicats i associacions diverses, així com en les missioneres seculars de l’Institut de Missioneres Seculars de Tarragona.
Totes aquestes persones, explica la Neus, es van trobar actuant en la clandestinitat. Començant pels capellans obrers, «que estaven dins de l’Església però a la vegada al marge, perquè posaven en qüestió el mateix concepte teòric de sacerdot com una figura gairebé sagrada».
El context, subratlla la historiadora, feia necessàries les trobades clandestines: «L’estat franquista establia la inviolabilitat dels seus espais i parròquies i no hi havia llibertat de reunió ni associació. Però en la clandestinitat diverses parròquies van fer una tasca de protecció i acollida de partits polítics i sindicats».
En el cas de Tarragona, explica la Neus, «va ser molt clar». Ho recull en el seu treball a partir de testimonis orals que expliquen, per exemple, com a la parròquia de Bonavista es van fer tancades de treballadors. A la Floresta, Francesc Xammar va acollir reunions preparatòries de les Comissions obreres de Tarragona, i a Sant Pau, mossèn Gil també va acollir aquestes reunions.
Un dels principals valors del llibre és, precisament, l’aportació de les fonts orals –hi apareixen un total de 34 testimonis. Entre aquests, també són especialment interessants les aportacions de persones relacionades amb moviments especialitzats en l’acció catòlica a Tarragona, provinents de grups de postulat seglar obrer, que van evolucionar fins a militar en agrupacions polítiques o sindicats en la clandestinitat.
El treball de la Neus també posa el focus en el Seminari de Tarragona, tot constatant el buit historiogràfic que hi ha respecte a aquesta institució: «No hi ha escrita cap història del Seminari al segle XX». En el seu estudi, la Neus conclou que, encara que el context era molt tancat, «l’efervescència dels anys 60 els va fer tenir una mirada d’obertura».
Amb el seu treball, Baena també desmitifica afirmacions com que, arran de la unió del poder religiós i polític, els catòlics no podien rebre repressió: «Per testimonis orals, he sabut que la repressió que es va aplicar a Tarragona no va ser comparable amb la de Barcelona, amb vigilància, persecució judicial, detencions, empresonaments i tortures».
Com a conclusió, la Neus afirma que «tot i que Tarragona era una societat conservadora, va sorgir una minoria dins de l’Església que va ser molt crítica, qüestionant-ho tot des del seminari. Amb els moviments d’acció catòlica i les missioneres seculars, van acabar teixint unes xarxes de relacions humanes molt visibles».