S’ha escrit un crim a Manhattan

Comença la funció i l’escenari del Teatre Tarragona es tenyeix de vermell amb uns llums resplendents. Els espectadors es converteixen, de sobte, en testimonis silenciosos d’un assassinat. Tot ocorre mig a les fosques, molt de pressa. Massa com per poder esbrinar qui ha perpetrat el crim. De totes maneres el públic ja compta, d’entrada, amb més informació que els investigadors policials que al cap de pocs minuts es fan un fart d’entrar i sortir per la porta. Som en un pis de Manhattan, i encara que pel lloc i per l’aura de misteri ens vinguin a la memòria Woody Allen i Diane Keaton, a l’obra que ens ocupa no predomina, en cap cas, la comèdia. Des del marit de la difunta fins a la fiscal tothom, obsessivament, es pregunta: suïcidi o assassinat?

Amb l’ànim de provar coses noves, el director del grup, el professor Sergi Martí, va encoratjar els alumnes de 1r de batxillerat de Lestonnac L’Ensenyança a portar a escena Enigma d’una mort (1991), d’Assumpta González. En el text, aquesta escriptora borrianenca de naixement, autora de comèdies com Adrià, un torero català (1973), ens transporta fins a la Nova York dels anys setanta del segle passat per tal de desentrellar-hi una mort per enverinament. Acostumats a l’afany de fer riure, aquest cop la companyia s’acosta, més aviat, als tòpics detectivescos.

Reunits en aquest pis representat per una escenografia sòbria —amb sofà, penjador, cadira, tauleta, ampolla, gots de whisky i un telèfon molt sol·licitat—, les primeres sospites recauen sobre el vidu. Que si la parella discutia sovint, que si ella volia tenir fills i ell no, que si l’home viatjava molt per feina, que si s’havia procurat una amant... Com saben prou els mestres de novel·la negra, part de la gràcia, en aquest tipus d’obres, consisteix a despistar, a propiciar que el receptor jugui a especular, a posar-se a prova, a deixar-se sorprendre.

Amb un grup d’una vintena d’alumnes, a Lestonnac l’Ensenyança cada any fan mans i mànigues per triar textos que els permetin repartir molts papers entre els joves. A la vegada, també promouen un sector a l’ombra dels focus que encapçala tasques com les d’ajudant de direcció o d’il·luminació.

Misteri resolt amb un embaràs agitat i una ginecòloga que vol protegir el seu bon nom a tota costa, la companyia es deixa anar després de la funció. Amb menys nervis i més aplom admeten, en el col·loqui, que han hagut d’improvisar i que memoritzar —i naturalitzar— un text és molt difícil.

 Però la comunió de grup, les cares d’il·lusió en la salutació final, la complicitat amb el director i la manera com s’expressen fa pensar que l’experiència de pujar a l’escenari del Tarragona, dilluns passat, els deixarà una bona empremta en l’edifici laberíntic —i de vegades enigmàtic— que és la memòria.

Et pot interessar