Quan l’odi s’inflama

En un dels seus aforismes més citats, l’escriptor Joan Fuster constata: «M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té». A l’escenari del Teatre Tarragona, el típic adolescent impertinent que s’ha enfadat amb el món i que s’ha proposat d’amargar l’existència dels altres no para de guanyar-se enemistats. Les seves companyes de classe, totes noies, víctimes constants de les burles i l’assetjament d’aquest emprenyador de manual, van covant un odi profund contra ell que és tan comprensible com inflamable. «Si ell no hi fos, viuríem més tranquil·les», arriben a concloure. Una d’elles sembla que es professi fusteriana quan diu: «M’odia tant que l’odio».

Les del Pons, companyia formada per alumnes de l’assignatura d’Arts Escèniques de l’Institut Pons d’Icart, va estrenar-se dimecres passat a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona amb Punt i Final, una obra de creació pròpia que recull les inquietuds d’una colla d’adolescents que estan internats en una mena de high school amb uniforme i escut propis. L’escenografia, de tall realista, parteix en dos l’escenari i ens situa a estones en una aula convencional del centre i en d’altres en les habitacions dels estudiants. Així, al llarg de la funció l’àmbit comú, des d’on interactuen en grup i es manifesten els rols de poder, es concatena amb l’àmbit privat, on els alumnes revelen —ja sigui en forma de diàlegs en petit comitè com, sobretot, de monòlegs breus— parts nuclears de la seva biografia. Amb una llum zenital que focalitza l’atenció, els personatges van descarregant, davant de l’espectador, les seves pors i frustracions.

El malestar generalitzat es torna polvorí quan a una de les noies l’assalta l'ocurrència de desfer-se del company problemàtic. Si a totes els fa nosa, per què no matar-lo? No cal dir que es tracta del moment per invocar la revenja femenina al més pur estil de Carrie (1976), de Brian de Palma, o de Thelma i Louise (1991), de Ridley Scott. Al final, però, l’obra opta per despertar l’empatia per la falta d’estima del noi i sorprèn amb una intervenció inesperada, d’una agressivitat neta, que resol la trama i esgarrapa unes quantes rialles.

Encara que el text —ritme, certs punts de gir— se’ls pugui girar a la contra, i que hagin de fer front a diverses interferències —sorolls a platea, públic entrant i sortint—, s’hi sobreposen amb concentració. Amb els moviments, la presència, els gestos, la projecció de la veu, etc., demostren que no és casualitat que siguin alumnes d’arts escèniques: es nota que els interessa el que fan.

Et pot interessar