Això és Noruega, però podria ser la Canonja

L’acció se situava en un poble de Noruega i s’ambientava en el segle XIX, però els paral·lelismes amb el present del Camp de Tarragona semblava que planessin una vegada i una altra sobre la representació de dilluns passat al Teatre Tarragona. «A mi em sembla que és, literalment, la Canonja», confirmava en el col·loqui posterior el jove Miquel Salom, el director d’aquesta adaptació lliure d’Un enemic del poble (1882), d’Henrik Ibsen, protagonitzada per Tornavís Teatre.

L’argument de La Carta —així la van batejar ells—, és nítidament ibsenià: una doctora descobreix que les aigües d’un balneari estan contaminades i s’enfronta als poders locals per tal de denunciar-ho públicament. Individu contra societat, ciència contra costum, transparència contra manipulació, salut contra butxaques... Si li afegeixes una pugna entre germans —resulta que la doctora i l’alcalde són família—, la cosa es posa més que interessant. Així mateix ens ho va saber vendre, si més no, la cartera del poble, el personatge inèdit que Tornavís Teatre va incorporar en el text. Una cartera tafanera que trencava la quarta paret i que acompanyava el públic com a narradora en el desenvolupament del conflicte.

Amb una estructura circular, que portava a descobrir al final de l’obra de què tractaven les tres cartes que es mostraven a l’inici —una primera d’un acomiadament, una segona d’un desnonament i una tercera d’un funeral— i amb un elenc d’actors —quatre noies i un noi— renovat que es posaven en el paper i que omplien l’escenari, la companyia només va necessitar de cinquanta minuts per a què els espectadors visquessin, o revisquessin, la intensitat de l’obra d’Ibsen.

Prosperitat, quina prosperitat? Aquesta pregunta bategava de fons com a nexe entre la Noruega de 1882 i el Camp de Tarragona del 2024. El batlle contraposava l’enverinament de les aigües al balneari com a «font de riquesa» que portaria «molts visitants» a l’estiu, com a part ineludible del «somni noruec». I mentre la doctora insistia en la lluita per «la veritat», una periodista impacient i una dona moderada d’influència gens moderada la relativitzaven per pura supervivència.

Si bé Salom tenia en ment els aires canongins mentre llegia Ibsen, no hi desentonaria tampoc un casino de «turisme familiar i d’alt valor afegit», d’aquells que no encaixen a les comarques gironines però, ves per on, sí a les tarragonines. Sense pancartes, Tornavís Teatre, companyia sempre atreta per la dimensió política del teatre, va aprofitar la força d’un clàssic per suggerir-nos amb subtilesa la crítica social.

Et pot interessar