Distopia tecnològica amb esperança de fons

No es pot parlar del passat. És un dels manaments de la societat distòpica en què ens situa Runes, bales i lletres, l’obra que l’Aula de Teatre de la Cooperativa Obrera va presentar, dimecres passat, al Teatre Tarragona. La majoria dels individus que la integren —en teoria, els afortunats, que distingim perquè vesteixen d’un blanc impol·lut i porten un llum enganxat a l’orella— viuen pendents d’una intel·ligència artificial que els resol les necessitats quotidianes més banals i els insisteix que s’ocupin tan sols del present.

Els moviments agitats dels actors, els seus gestos mecànics, així com els paisatges sonors electrònics i una proposta lumínica fascinadora evidencien, ja des d’un inici, que en la promesa presentista hi ha joc brut. Tots aquests detalls, junt amb els lemes naïfs de felicitat, creen un clima inquietant, ambivalent, on sembla que es barregin el control autoritari del Gran Germà orwellià i l’enganyifa d’un món feliç tan agudament descrita per Aldous Huxley.

Sense cibernètica i sense recursos, uns pocs resisteixen a la manera del tercer clàssic de les distopies literàries que faltava per convocar en aquest article: Fahrenheit 451. Com en la novel·la de Ray Bradbury, aquesta mena de barraquistes malgirbats i despentinats tenen cura del bé comú per mitjà d’una facultat clau: la memòria. Ells, a diferència dels qui s’han sotmès a la tirania tecnològica, recorden. I taral·legen velles cançons, i dialoguen. I és aquest recordar el que els permet tenir consciència històrica i esperit crític, el que els fa humans.

Partint d’escenes fragmentàries protagonitzades per monòlegs, els actors —alguns més còmodes que d’altres en l’elocució del text— assenyalen diverses formes de violència i vulneració de drets. Per a què són útils les distopies?, ens podríem plantejar llavors, davant de tanta opressió i tanta mort. Si les utopies, deia Eduardo Galeano, serveixen per caminar, la seva cara oposada pot fer-nos servei, per exemple, per reflexionar. Per repensar allò que no rutlla i esquivar certs paranys condemnatoris.

Runes, bales i lletres és un text escrit per a l’ocasió per Farners Rubio, professora de l’Aula de Teatre de la Cooperativa Obrera i directora de l’obra, a qui els alumnes havien demanat, d’entrada, una «comèdia romàntica». Un cop atrapats en aquesta posada en escena coral potent, però, els joves no només gaudeixen de la crítica social sinó que demostren, en el col·loqui posterior a la funció de la Mostra, que en comparteixen les inquietuds.

En aquest marc mig futurista mig apocalíptic es revela, al final, un petit feix de llum. Com de costum, la distopia amaga una esperança de fons que abans que s’abaixi el teló emergeix de la veu dels personatges: aprendre dels errors, aprendre a estimar la vida.

Et pot interessar