Coia Valls: «Montserrat és una muntanya sagrada però també un focus d’esperança»

Vas publicar aquesta novel·la el 2013. Com ha estat que ara s’hagi reeditat?

«L’any vinent se celebra el mil·lenari de la fundació de Montserrat, que va ser el 1025, i aquesta era una excusa boníssima perquè Les torres del cel tornessin a les llibreries. La novel·la explica la història fundacional de Montserrat, quan tres monjos reben el mandat de conquerir la muntanya per ordre de l’Abat Oliba. Jo, personalment, hi torno amb més experiència de vida, perquè des de llavors he escrit set o vuit llibres més, però també amb la il·lusió intacta».

Per què et vas fixar en Montserrat, en aquell moment, per ambientar la novel·la?

«Perquè és una muntanya emblemàtica, que ha sigut sempre un focus d’esperança. Durant la Guerra del Francès, les tropes de Napoleó van cremar el monestir, l’església i la biblioteca pensant que, si rebentaven el centre neuràlgic del poble català, també ens rebentarien a nosaltres. Però ens coneixien poc, perquè som com l’au Fènix: ressorgim de les cendres. Montserrat és una muntanya sagrada en molts aspectes. Molta gent no sap que fa milions d’anys allà hi havia hagut un mar. Amb els anys, l’aigua es va enretirar i van sorgir les muntanyes que apunten cap al cel. Però el ventre de la terra, com un úter, està foradat i el recorre l’aigua i, d’alguna manera, la muntanya s’ionitza. Després també perquè, de petita, el papa ens explicava que Montserrat era un drac adormit. Quan en vaig conèixer la història, vaig voler despertar aquest drac perquè m’expliqués com es va formar i qui hi va transitar».

A la novel·la hi apareixen personatges històrics cabdals, com el mateix Abat Oliba, però també de ficció. Com construeixes la història amb els uns i els altres?

«De documentació del 1025 no hi ha res, però hi ha dos pares, Anselm Maria Albareda i Manel Ribas, que han recollit molta informació. També em vaig documentar a l’Arxiu de Monistrol de Montserrat, però, al final, el més important en la literatura, és la versemblança. Sabem que l’Abat Oliba envia uns monjos a Montserrat. No sabem quants són, però sí que havien de ser persones amb empenta. Literàriament, necessitava tres personatges que em servissin per mostrar la Regla de Sant Benet, així que penso en Dalmau Savarés, un monjo amb un passat complex, i contradictori en les seves creences, el germà Simó, que és el guardià de la Regla, i un germà llec, el Maties, que és l’alegria de la casa i representa aquell fill de famílies que tenen massa boques per alimentar i n’envien algun al monestir. També reconstrueixo el poble de Guadvachet, que és l’actual Monistrol, i incloc un eremita que viu a la muntanya, en Basili, que de manera subtil, però contundent acaba influint molt en els tres monjos».

I, com en tota novel·la medieval, hi ha intrigues, traïcions i rivalitat entre nobles i Església.

«A l’edat mitjana, la muntanya era un lloc estratègic: qui la conqueria, tenia el poder. Hi havia un altre monestir, el de Santa Cecília, a qui no li interessa gens que se’n fes un altre, perquè això voldria dir haver de repartir les deixes testamentàries que els feia la gent del poble en morir, per la pregària per les seves ànimes. Després, el senyor de Manresa (que és el dolent de la pel·lícula), també vol i aconquerir el territori… Església i senyors feudals eren dos poders fàctics, cadascun amb molta força».

Com ha sigut per a tu el retrobament amb la Coia Valls escriptora del 2013?

«M’ha portat a aquell moment de la meva vida. El meu pare havia tingut un infart amb 79 anys i va estar dos anys agonitzant. Vaig escriure aquesta novel·la en aquells dos anys, i va ser l’última que li vaig llegir. Per a mi, allò tenia un poder curatiu i, per tant, ha sigut el meu llibre més espiritual, tant per la matèria primera de la història com pel meu moment vital. Després, m’ha tornat a despertar les ganes que tots aquells lectors i lectores que la van llegir en el seu moment engeguin el boca-orella. I també d’acostar-la a totes les persones que encara no la coneixen».