Reivindiquen la necessitat de disposar d’espais d’oci accessibles a Tarragona

Les persones amb mobilitat reduïda han de superar diversos obstacles en el seu dia a dia com és el cas dels edificis sense rampa, voreres intransitables o transport públic inadequat entre d’altres. Però del que molts no en som conscients és que no només han d’enfrontar-se constantment a les barreres arquitectòniques, sinó que també viuen una lluita diària contra les barreres emocionals i socials, que neixen arran de la discriminació i de la manca d’accessibilitat a espais d’oci.

«Malauradament, les persones no entenen aquestes necessitats, jo mateixa no era conscient fins que no vaig patir l’accident i no vaig tenir la necessitat de buscar suport», explica l’Estefania Grangé, que va néixer a Móra la Nova, però actualment viu a Tarragona. «Pensava que a la ciutat hi hauria més possibilitats d’oci, però em vaig quedar una mica sorpresa de què no existís cap entitat ni associació que reunís diverses persones amb cadires». Va ser arran de la seva inquietud que van néixer els primers equips d’hoquei, rugbi i futbol adaptat de Tarragona. «Al que més m’hi dedico actualment és el futbol, que és el que més m’agrada, perquè ens dona l’oportunitat de competir amb altres equips de Catalunya, i aquesta adrenalina ens motiva encara més», confessa.

Un esport costós

Tot i que la temporada del Nàstic Powerchair Football ha arribat a la seva fi, Grangé no té cap intenció de parar durant l’estiu. «Segurament organitzarem alguna activitat per recaptar fons, ja que l’esport que realitzem és exageradament car», lamenta.Actualment, explica, l’equip utilitza les seves pròpies cadires, però els «agradaria tenir-ne d’adaptades per poder jugar en les mateixes condicions que els altres equips». El problema? El seu elevat cost. «Una sola cadira pot arribar a costar 10.000 euros. L’economia no està com per a gastar-nos aquests diners, tenim moltes despeses i pocs recursos», explica.

Com l’Estefania, l’Eduard Manero també està molt involucrat en el món de l’esport, ja que és el president dels HIT (Hoquei Inclusiu Tàrraco), un equip d’hoquei inclusiu que practica l’esport amb cadires elèctriques. A més, participa en altres activitats inclusives com és el cas de la Geganta Frida. Aquesta va ser creada l’any 2018 per l’Ajuntament de Tarragona, a partir de la idea de Romà Solé, cofundador de Festa per a Tothom, amb l’objectiu d’afavorir la inclusió social de les persones amb discapacitat durant les festes populars. «La Frida m’aporta moltíssim, m’ajuda a de sentir-me orgullós de mi mateix. Veus que els nens s’apropen a la geganta, et saluden, i dius ostres, doncs potser no soc tan invisible com em pensava», explica Manero.

«Hi ha un terme que s’ha posat molt de moda, sobretot arran de la pandèmia, que és la socialització. És essencial que una persona que tingui algun tipus de discapacitat no es quedi a casa. Clar, és important fer esport, però també és important, quan acabes l’entrenament, anar a fer una cerveseta o anar a fer un cafè», assegura Manero, que sense dubte posa en pràctica aquesta crèencia, ja que no es limita a una tipologia d’oci ni a dues.

Una de les seves darreres aventures ha estat ballar amb la companyia de dansa En moviment, una de les moltes iniciatives de l’Associació Si jo puc tu també #EPILEP. «El David Sanahuja, que és el president de l’entitat, s’encarrega d’organitzar activitats amb un ventall molt ampli, ja que no només van dirigides a persones amb epilèpsia, sinó que també acullen individus amb tota mena de discapacitats i també sense, que és el verdader significat d’inclusió», explica Manero.

La Gemma Capdevila, com l’Eduard, també participa en diverses activitats, però malauradament, les seves circumstàncies dificulten encara més el seu accés a aquestes. «Sempre ha costat molt la qüestió de l’oci. La meva filla és pluridiscapacitada, té un 100% de grau de discapacitat, i un grau 3 de dependència. Ara ja ens queda lluny, perquè té 20 anys, però ja trobem problemes des que era petita, ja que sempre ha estat gairebé impossible trobar parcs amb estructures accessibles», explica la Lourdes Cadena, la mare de la Gemma. La jove participa en activitats adaptades des que era molt petita, iniciant-se amb la natació quan no tenia gairebé un any. «Va començar a Reus, i parlant amb un parell de famílies de Tarragona vam pensar que aquesta activitat també s’hauria d’oferir aquí. Quan estaven construint la piscina del Serrallo vam anar a parlar amb el Patronat d’Esports i des de llavors s’ofereix aquest curset», explica la Lourdes.

El dret a l’oci i la conciliació

En canvi, no tenen tanta sort amb altres activitats, com és el cas dels casals d’estiu. «Les famílies amb fills sense cap discapacitat poden portar-los a qualsevol lloc, tenen moltíssima oferta per triar, però en el cas de la Gemma és molt complicat», lamenta la Lourdes. «No es tracta només d’’aparcar-la’, que evidentment la conciliació també és important per tots els pares que treballem, sinó que també és el seu dret disposar d’aquest oci, perquè ningú hauria d’estar tres mesos tancat a casa», afirma.

A causa de l’elevat grau de dependència de la Gemma, la Lourdes ha d’acompanyar-la a la majoria de les activitats a les quals participa, un fet que, afirma, també dificulta el seu accés a l’oci. «L’ideal seria disposar d’un assistent personal, el que està contemplat a la Llei de Dependència de Catalunya, però no es veu reflectit en la realitat. Amb el suport d’aquesta figura, la Gemma podria fer moltes més coses, i al capdavall no tinc per què ser jo l’assistent personal de la meva filla.

A ella li agrada estar amb nosaltres, però té les seves preferències, les seves sensibilitats, i està una mica cansada de nosaltres també, com és normal», confessa. «Crec que el problema és que el concepte d’inclusivitat, com a societat, costa molt entendre. Al final som aquells que tenim la discapacitat a casa els que estem realment sensibilitzats i potser als que ens recau la responsabilitat de visibilizar aquesta realitat», afirma.

Et pot interessar: