Aida Bañeras: «No haver d’anar a Barcelona a escoltar música és un dret cultural»

Com va començar la història del Terrasseta?

«Doncs amb una cosa molt petita. Érem un grup de persones que ens dedicàvem a la cultura, i que buscàvem una alternativa a les festes de Santa Tecla. Ens vam enamorar del parc Saavedra, un espai on no s’hi feien gaires coses, així que vam fer una aposta per un espai tranquil i amb música alternativa. Tot va començar com una prova, amb un punt d’inconsciència, sense pensar que duraria tant i que s’acabaria professionalitzant».

Com ha crescut, i en què s’ha acabat convertint?

«Hem fet aquest camí de professionalització que et comentava. Vam anar coneixent el sector i ens vam adonar que, en l’àmbit dels festivals de música, hi havia un sostre de vidre. Ens vam trobar que, en certs espais de gestió o governança ens ignoraven. Tampoc trobàvem referents, ni programacions amb una aposta real per la perspectiva de gènere. Per a nosaltres tot això va ser un aprenentatge. També perquè aquest és un sector molt precaritzat, i amb uns horaris que no tenen en compte el temps per a les cures. Ens hem hagut de replantejar de quina manera podíem seguir oferint aquesta proposta alternativa a Tarragona, alhora que ens cuidem i apostem per un model que no trobem en gaires llocs, amb un 100% de l’equip gestor i un 65-70% de la programació liderats per dones que es declaren feministes».

Expliques que enteneu la cultura com un acte polític. Per què?

«Volem mantenir preus populars, fer-la oberta a la ciutadania. També treballem per portar propostes que no solen arribar a Tarragona, i així evitar l’èxode a Barcelona. Pensem que aquest és un dret cultural, i el volem oferir a la ciutat. I fer-ho amb una estructura feminista i amb perspectiva antiracista i de gènere. Tot això ho hem anat fent a base de formar-nos, de conèixer gent, de vincular-nos a la Universitat… També hem treballat perquè hi hagi relleu. Quan el festival va començar a agafar una mica de nom, ens trucava gent de Barcelona per venir a treballar, i nosaltres dèiem Com és que no hi ha gent d’aquí, que, a més, segurament se’n va a treballar a Barcelona? Volíem revertir aquesta lògica. També hem anat trobant perfils professionals que ens han permès crear aquesta estructura més contundent».

Sou un festival plenament consolidat, que té el suport incondicional del públic.

«La complicitat del públic és el motor per seguir. Moltes vegades ens plantegem si val la pena i si encara és necessari, i veiem que sí. L’aposta està consolidada, tant pel nom que ha agafat el festival com per la gent que ve, que és tant de la ciutat com de fora, però també és veritat que en els últims anys hem anat trobant més dificultats, per l’augment del concepte de festival i per l’homogeneïtzació: ha passat a ser gairebé un negoci, i sembla que només els macrofestivals poden sostenir-se. Nosaltres volem fugir d’aquestes lògiques més mercantils i continuar sent un festival petit, amb identitat pròpia, en un espai molt cuidat i on la gent es trobi a gust».

L’oferta de música en femení ara és d’una riquesa extraordinària, respecte a fa uns anys.

«Fa tretze anys ja n’hi havia, però ara és més accessible, abans s’havia de buscar una mica més. Però a nosaltres buscar ja ens agrada. Volem propostes que no es troben a les festes majors o als festivals. El fet que siguin més accessibles i arribin a espais amb més difusió ens facilita la feina. O, si més no, ens la corrobora».

Parla’m d’apostes del Terrasseta que us fan estar especialment orgulloses.

«Per exemple, la Queralt Lahoz, que va venir el 2020 i enguany repeteix. En quatre anys ha evolucionat moltíssim, encara que quan va venir la primera vegada ja vam veure que era un diamant en brut, recordo que molta gent va quedar sorpresa i enlluernada. També per la seva humanitat, té uns valors molt semblants als nostres. O Lisasinson, que va venir un any i al següent ja actuava al Vida. Són festivals amb els quals no ens podem comparar, però és bonic comprovar que, de vegades, sí que fem una mica de descoberta».