Quan la Geganta Frida alça la faldilla

Pocs gestos condensen millor la curiositat dels infants que la necessitat d’alçar les faldilles d’un gegant. Només cal parar-hi atenció els dies de festa major. La Geganta Frida de Tarragona, acostumada a prendre la iniciativa, però, també se les aixeca ella sola, de tant en tant, mentre es belluga. No ho fa perquè sí. Vol que la gent s’adoni que la festa pot ser veritablement inclusiva, que si ens ho proposem tothom hi està convocat.

La Lucía Rovira és l’encarregada d’ensenyar-nos com és l’experiència de fer ballar la Frida. Es col·loca a lloc gràcies a un mecanisme pràctic: un parell de ganxos que adhereixen la seva cadira de rodes a les potes de la geganta. Perfectament acoblades, és qüestió de deixar-se endur pel ritme de la música. La Frida es mou d’un costat a l’altre, sinuosament, com en una cercavila, i giragonsa. «Has d’anar amb compte amb la cadira i amb els carrers estrets, però t’hi acostumes», assegura. A ella li agrada molt portar-la per la Rambla Nova, perquè des de l’espiera guaita la gentada. Vist i no ser vist, avantatges dels geganters.

«És una excel·lent conductora i balladora», sosté la voluntària Eva Sevillano. L’Eva i la Lucía són amigues des dels tres anys, quan van coincidir per primer cop al Col·legi Mare de Déu del Carme. Tenen 19 anys i gaudeixen de la Santa Tecla diürna amb intensitat. Juntes van implicar-se en la Festa per a Tothom i juntes van apuntar-se a la Frida l’any de la seva creació, el 2018. Aquesta geganta —construïda per la imatgera Dolors Sans amb el suport econòmic de Dow— ha significat un pas més en la vida teclera de la Lucía: d’espectadora a portadora, de la recepció passiva a la participació activa.

«La Lucía sempre diu que la gent no la coneix perquè només sap veure la cadira. Hem lluitat molt», reconeix la seva mare, Belén Guerrero. S’han afartat d’esperar autobusos amb la rampa d’accés espatllada i de la manca d’accessibilitat en els espais patrimonials. La Lucía, que té una malaltia minoritària neuromuscular que no li permet caminar, se sent en una «edat crítica», en què no pot estudiar el cicle mitjà que desitja: «Vaig provar de cursar-lo en línia, però jo necessito anar a classe, relacionar-me amb els meus companys». «Les lleis són superboniques, però no som prou inclusius com a societat», resol l’Eva.

La Geganta Frida s’ha convertit, diuen, en un espai de socialització important. Davant la sobreexposició de l’«Amparito Roca», elles prefereixen el «Bella Ciao», que insufla d’energia tant el públic com els membres de l’entitat. Surten cada 21 de setembre a l’Arrencada de Gegants, però somnien amb formar part del Seguici «per fer encara més visible la Frida». La Lucía també confessa que li faria il·lusió assistir, des d’un balcó, a la Baixada.

Les barreres i les dificultats no els consumeixen les il·lusions. Segons la Lucía i l’Eva, Frida —tant la pintora com la geganta— és sinònim de «força i capacitat de superació». És la possibilitat, en definitiva, de pintar una nova realitat cívica i festiva amb tots els colors.