Festes
La canalla xala provant ser un nano de Tarragona
Els nanos Joves i Vells van permetre als més petits formar part del seguici durant una estona
Desenes de famílies es van acostar ahir a la tarda a la Casa de la Festa de Tarragona per a provar un dels elements més històrics del seguici de la ciutat.
Abans de les sis de la tarda, moltes famílies ja fan cua davant la Casa de la Festa. Impacients, els infants volen que s’obrin ja les portes. Un moment especial els espera. Des de fa anys, els Nanos Vells de la ciutat organitzen cada 17 de setembre, i d’agost, l’acte Sigues nano per un dia! Enguany, compten també amb la col·laboració dels Nanos Nous i la convocatòria és massiva.
«Pesa molt?», interroga el pare al fill, que ja té al cap el Nano Pagès. Mentre un dels monitors li aguanta el cap, l’altre li enfunda la jaqueta i l’enfaixa. La Casa de la Festa és un batibull de disfresses, passejades i càmeres del mòbil. «Saluda Biel!», exclama una mare. «Anem a saludar la mama». L’infant s’hi acosta, continua passejant per la sala amb el nano al cap i, quan li treuen, té un somriure d’orella a orella. «Ja tenim un nou fitxatge, aquest farà quilòmetres», bromeja un membre dels nanos.
«És una manera d’acostar la gent al seguici. Hi ha qui ha vingut a posar-se el nano i després ens ha contactat per treure’l», explica Laura Sendra, cap de colla dels Nanos Vells. El xivarri continua. «Jo vull el del nastiquer!», diu una nena només entrar a la sala. Tot i que no tots són tan decidits. Un marrec mira el nano amb recel. «Mira, si dins no hi ha res. El posarem a l’àvia». Però ni l’àvia, amb el seu cap transformat, és capaç de fer-lo convèncer.
Altres tenen sort i el vestit els queda a la perfecció. «És molt xulo i m’encanta disfressar-me. Pots veure per sota la boca. Però pesa molt, no pensava que pesés tant», diu l’Iker, de deu anys, després de provar-ho. «Li encanta el seguici. Sempre ens demana estar a primera fila quan desfilen pel carrer», comenta la Mariona, la seva mare.
A la sala no hi para d’entrar canalla, que xala de valent. Els nadons miren escèptics els seus germans grans, sense entendre molt bé com canvien de cap. «Sempre ens comenten i pregunten pel tema de la claustrofòbia, també a l’hora de moure’s. Pesen, encara que no ho sembli, i qui se’l posa la primera vegada s’ha d’habituar per a trobar l’equilibri. Però no té cap mena de complicació», explica Sendra.
Els petits cada cop agafen més confiança i demanen fer passejades més llargues, saludant als seus fotògrafs professionals. Uns autèntics professionals, preparats per en uns anys sortir pels carrers de la ciutat per Santa Tecla. Tot i que en alguns casos el nano fa gairebé la mateixa alçada que ells. «Quan vam començar a fer aquest acte no sabíem com respondria la gent. Però cada cop tenim més gent», afegeix la cap de colla. Els adults també xalen i alguns s’animen a transformar-se en un nano més. Perquè la passió pel seguici va més enllà de l’edat.