Dues afiliades a l’ONCE descobreixen els elements del Seguici en una visita a la Casa de la Festa

«Com deu ser el Drac?», es pregunten. No coneixen gairebé cap dels elements del Seguici perquè no els han tocat mai, i si no els toquen no se’ls poden imaginar. Quan entren per primer cop a la Casa de la Festa se sorprenen, al vestíbul, per la magnitud de la Cucafera. Mar Velardiez, de 49 anys, s’entreté a acariciar les teles dels vestits dels gegants, i Vero Gutiérrez, de 21 anys, s’abraça als nanos amb delicadesa. 

L’experiència, reveladora per a elles, ho és també per als qui observem com exploren cada figura. No han assistit mai a una cercavila o a una professó, bàsicament per les dificultats que els suposa moure’s entre la multitud. 

«Ara com ara, a les persones cegues se’ns fa molt difícil poder viure les festes», assegura Velardiez, que tan sols conserva un 0,1% de visió a l’ull esquerre. «Quan hi ha tant de públic la gent no s’aparta; és missió impossible», hi afegeix Gutiérrez, que ha crescut amb ceguesa total des del naixement.

De ganes de viure les festes, però, no els en falten pas. És per això que reclamen mesures que segons elles facilitarien l’accés de les persones cegues a les festes populars: una zona reservada específica en un espai tranquil i no massificat; una aproximació, tàctil i amb explicació, de tots els elements durant els dies previs a la festa; guies pododàctils al paviment i missatges informatius al carrer amb braille però també amb aplicacions tecnològiques com NaviLens, de senyals d’avís. 

Tant Velardiez com Gutiérrez asseguren que preveure les situacions a les quals després s’enfrontaran «ajuda, i molt». En aquest sentit, reconeixen que un mapa tiflològic del Seguici també els seria d’utilitat per memoritzar l’ordre d’actuació i la silueta de les figures, encara que sigui per mitjà d’escultures a escala petita. «A Madrid hi ha el Museu Tiflològic de l’ONCE, on pots tocar monuments històrics en miniatura i així fer-te una idea de com són, i va molt bé. El tacte ens ajuda traçar un dibuix mental del que tenim al davant», explica Velardiez.

Com a societat ens cal, diuen, un canvi de mentalitat. Demanen que la inclusió social sigui un eix transversal de les polítiques públiques, i que tant els ciutadans com les institucions se’l prenguin seriosament. «Que es parli d’inclusió està molt bé, i que se’n facin lleis també, però si tot això no es posa en pràctica... a mi de què em serveix?», qüestiona Gutiérrez. Des del punt de vista festiu proposen que, donada la demanda de portadors de la Geganta Frida, es pensi ja en la creació —o adaptació– de més elements populars.

Quan ens acostem a la Mulassa, Velardiez avança: «Jo ja la tinc al cap». L’any passat va acudir a Les mans de la Mulassa, una jornada d’aproximació per a persones invidents que li va permetre de fer ballar la bèstia (enguany se celebra el 14 de setembre, a les 10.30 del matí, a l’esplanada de la Diputació, amb la presència també del Nano Capità). Aquell dia, Velardiez, després de sortir de la Mulassa, va concloure: «Ara entenc per què us estimeu tant aquestes peces».