Kevin Domènech: «M’agradaria saber què diu Dames i Vells»

Kevin Domènech fa tres anys que està en el Ball del Patatuf fent allò que no fa cap altra entitat del Seguici: signar. Gràcies a la voluntat de l’Esbart de Sant Tecla, el Kevin expressa amb llengua de signes el contingut i lletra de l’únic ball de la Festa Major de Santa Tecla que és cantat. Per tal propòsit, el Kevin es va preparar durant un temps per adaptar la lírica i el ritme de la cançó a la llengua de signes perquè les persones sordes entenguin exactament el significat dels versos.

Amb vint anys i amb pares sords, el Kevin té resta auditiva gràcies a un implant coclear. Sense aquest dispositiu no sentiria res. Això l’ha ajudat a preparar-se per signar el Ball del Patatuf i el que és més difícil: ensenyar-ho a la mainada de 7 a 10 anys que participa en la representació. Pot semblar que són signes senzills de realitzar, però qualsevol detall és clau. És per això que el Kevin empra en els assajos un mirall, perquè els nens i nenes signin amb la mateixa mà que ho fa ell. Fer un gest o un signe amb la mà contrària, podria significar qualsevol altra cosa.

El Kevin no només ha innovat signant el Ball del Patatuf sinó que també li va posar un nom en llengua de signes. Amb tres moviments —un que representa el ball, l’altre la barretina i per últim el lloc d’on prové—, una persona sorda ja pot identificar de quin ball es tracta i de quina població és. Però la feina del Kevin no es basa a traduir tal qual —disciplina coneguda com a sistema bimodal—, sinó que hi ha feina de preparació per adaptar la lletra i el seu significat a la llengua de signes.

Mariona Prunera, integrant del Patatuf i també tècnica de l’Ajuntament en accessibilitat en l’àmbit cultural, comenta l’experiència del concert d’Antònia Font fa uns mesos al Camp de Mart. En aquella ocasió, l’audiència del concert va disposar d’una intèrpret que va adaptar les lletres del grup balear mesos abans, per no fer una traducció a l’ús. L’estructura gramatical en signes és diferent de la parlada o escrita, i en el cas de les cançons, versots o poesia ha d’haver-hi un treball previ per fer entendre les segones lectures o indirectes d’allò que es vol dir.

De fet, en aquest concert d’Antònia Font es van emprar les conegudes com a motxilles vibratòries perquè les persones sordes poguessin sentir el ritme. Precisament, el Kevin assenyala que el més excitant per una persona sorda a la festa major són les vibracions dels petards i la percussió. «Gràcies a l’ona expansiva, entenen què està passant, en canvi, quan veuen els nanos o altres figures del seguici, només veuen estàtues desfilant».

Fa uns anys, es va adoptar la figura de signant en els balls que es feien a la plaça del Rei, però d’ençà d’una dècada s’ha deixat de fer. Una llàstima pel Kevin i la comunitat sorda, perquè com diu «el Ball de Dames i Vells no l’he sentit mai ni sé del que parlen. Hi ha gent que voldria saber-ho!». Però no seria fàcil, perquè caldria un intèrpret especialitzat en llengua de signes escènic. Amb subtítols no seria suficient perquè llegir-ho no és equivalent a entendre-ho.

Com diu el Kevin, els sords no poden sentir l’emoció d’un Amparito, però sí dels balls parlats. I espera, que en no gaire, la seva comunitat pugui també riure dels versots i participar de ple dret a la festa major.