Una recerca coliderada per la URV revela com nedaven els primers vertebrats marins

Una recerca coliderada per la URV ha revelat com nedaven els primers vertebrats marins, com els ostracoderms, i els mecanismes hidrodinàmics que els van permetre ser els primers vertebrats en ascendir més enllà del fons marí, molt abans del què, fins ara, es creia. 

Després d'exposar models fabricats en 3D d'aquests peixos extints a corrents d'aigua, Francisco Huera-Huarte, investigador del Departament d'Enginyeria Mecànica, juntament amb biòlegs de la Universitat de València i de la Universitat de la República (Uruguay), han determinat que, tot i la seva morfologia, eren uns nedadors prou hàbils per ocupar estrats més propers a la superfície.

Els resultats de l'estudi impliquen un canvi en la concepció que es tenia sobre els primers vertebrats marins i ajuden a entendre com van evolucionar per, a la llarga, viure fora de l'aigua.

El devonià és el període geològic en què apareixen els primers insectes i quan els vertebrats, que habitaven el mar, comencen a desenvolupar les extremitats necessàries per sortir-ne. A terra ferma, algunes plantes desenvolupen teixits llenyosos i l'habilitat de reproduir-se mitjançant llavors, fet que va donar lloc als primers boscos de la Terra. Els ecosistemes oceànics, poblats per briozous, braquiòpodes, coralls i trilobits, van propiciar l'aparició dels primers vertebrats, entre els quals hi havia uns peixos anomenats ostracoderms.

Tradicionalment, la literatura científica ha descrit els peixos d'aquesta classe com a nedadors maldestres que es limitaven a reptar pel fons marí, degut al la configuració del seu esquelet. I és que els ostracoderms —nom derivat del grec «pell de closca»— presentaven un exoesquelet rígid que cobria la part davantera del seu cos, limitant-ne la mobilitat. Aquests animals, ja extints, no disposaven de mandíbula, ni tenien cap més aleta que la caudal, és dir, la seva pròpia cua.

Feia temps que investigadors d'arreu del món sospitaven que els ostracoderms havien tingut un paper destacat en la colonització de la columna d'aigua de la zona pelàgica marina o, dit d'un altra manera, aquelles parts del mar que no es troben sobre una plataforma continental, mar endins. No obstant això, els mecanismes natatoris que havien d'haver utilitzat per a expandir el seu hàbitat del fons marí a estrats menys profunds no estaven clars. De fet, els biòlegs atribuïen la colonització de la columna d'aigua a peixos més moderns.