Els Amics de les Arts: «Un grup de pop ha d’explicar el seu pas per la vida»

Una de les primeres coses que heu fet per celebrar el 20è aniversari és una gira per sales petites. Com ha estat això?

Ferran Piqué: «La idea era anar-hi per presentar el concert d’aniversari que farem el 25 de juliol de 2025. I també fer valdre les sales de concerts, perquè cada dia n’hi ha menys, i és una llàstima. Nosaltres vam fer les primeres passes i vam aprendre a ser grup en llocs com aquests, així que volíem tornar a posar-los al mapa. A Tarragona havíem tocat al Cau, a la Zero, al Camp de Mart… El Cau va ser el primer lloc, i tots en tenim un bon record. Per això vam voler tornar-hi, i tornar a tenir el públic a la vora, com vint anys enrere».

Com éreu fa vint anys?

Dani Alegret: «Com a grup, hem canviat. Ens hem anat formant i hem escoltat molta música, per aprendre i millorar, i mai ens hem conformat a quedar-nos on érem. Amb els discos igual, hem treballat amb productors boníssims i diferents, i hem evolucionat molt. Aquesta és la part lògica, la que s’espera d’un músic professional. Però, com a banda, hi ha coses dels inicis que encara queden. Primer, l’amistat, perquè per aguantar vint anys amb aquests dos d’aquí, hi has d’estar bé. Ens ho passem bé, i no només a l’escenari, que és el més fàcil, sinó també la resta del temps. Els quilòmetres de carretera desgasten molt, i si no estàs amb gent que estimes, no val la pena. Després, hi ha elements del principi que encara els estem replicant. Tots tres volíem cantar, i quan vam crear el grup vam haver d’inventar això de passar-nos la pilota, que és una cosa molt Amics de les Arts. En algun moment vam pensar de canviar-ho, però no funcionava del tot bé, perquè jugar amb les harmonies vocals i treballar el tema coral de manera més ambiciosa forma part del nostre ADN».

Vau ser innovadors en aquests i altres àmbits, com les lletres de les cançons. Teniu consciència d’haver obert un camí?

Joan Enric Barceló: «Nosaltres sempre hem seguit el nostre instint, sense pensar que volíem ser diferents del que llavors estava sonant. Només volíem explicar històries. Potser no eren històries evidents, però, al final, els temes de les cançons pop són molt acotats. L’home que treballa fent de gos, per exemple, és una cançó sobre la solitud. Val, dins d’aquest marc es poden fer 50.000 cançons més, però aquesta és la nostra aportació a aquesta qüestió de la solitud, del perdedor, de la persona que no encaixa».

Fem una mica d’història: en quin moment vau ser conscients que allò d’Els Amics de les Arts s’estava posant seriós?

F.P.: «Hi ha dos moments. Un, quan decidim gravar un disc en un estudi de gravació. Era l’estiu del 2009, i vam dir Aquest any no farem vacances, i tots els estalvis ens els gastarem en això.

D.A.: «Ara, gravar discos és més fàcil, perquè hi ha més recursos, i això és fantàstic per a la música, però llavors era molt diferent».

F.P.: «Sí. Vam dir: Fem-ho, ho posem tot, i ja està. Ja haurem fet el disc, i d’aquí a quaranta anys, explicarem als nostres nets que quan érem joves vam fer tres maquetes i vam gravar un discu en un estudi…»

J.E.B.: «Era un disc pòstum» [Riuen].

F.P.: «L’altre moment va ser al desembre d’aquell mateix any, a la festa major de Sant Andreu. El disc havia sortit feia un mes i mig, i érem a l’escenari cantant L’home que treballa fent de gos. De sobte, vam veure que la gent l’estava cantant. Ens vam mirar, i ens vam preguntar els uns als altres si aquells que cantaven eren amics d’algú de nosaltres. I no, tu! Va ser molt bèstia, ho recordem com si fos avui. Gent que no coneixíem, cantant les nostres cançons!».

D.A.: «Jo em vaig quedar a viure a Sant Andreu…».

Qui és el vostre públic, i quina relació hi teniu?

J.E.B: «Una de les nostres grans sorts és que sempre hem entès que el públic era el nostre tresor. Fos una persona, dues, o 100.000. És igual. L’hem de valorar, respectar i cuidar musicalment. El nostre compromís com a grup ha sigut no fer el mateix disc cada any. Seria perfecte, perquè al públic li sonaria a casa, però encara que l’ADN sempre és Amics de les Arts, volem ser tastaolletes, picotejar d’aquí i d’allà en l’àmbit de la producció, de la composició i de la lírica. Hem volgut que cada disc fos diferent i reflectís coses diferents. Pensem que un grup de pop ha d’explicar el seu pas per la vida als seus seguidors. I que ells, tinguin vint anys, quaranta o seixanta, puguin anar enganxant-se a segons quins versos, frases o estrofes».

Heu fet una gira per locals petits per tenir el públic ben a prop. És un regal també per a ells.

F.P.: «Ho hem volgut fer així perquè aquest també era l’ADN d’Els Amics de fa vint anys: tocar en sales petites amb el públic molt proper. Quan tens la gent tan a la vora, no et pots amagar, i passen coses que no passen quan toques per a 2.000 persones. Davant de 2.000 persones no ets tan vulnerable com davant de 80. Teníem ganes de tornar a establir aquest diàleg mirant als ulls de la gent, permetre’ns i permetre’ls aquella comunicació de fa vint anys. Tenim la millor feina del món, cada dia quan ens llevem al matí recordem que tot això és un regal».

El musical Pares normals va funcionar molt bé. Entre els projectes de futur hi ha un segon musical?

D.A.: «Amb Pares normals, que va ser un repte artístic, vam viure una experiència brutal, fent realitat un antic somni. Va anar molt bé, vam estar quatre mesos i mig al Poliorama, i ho volem repetir. Tenim una idea que ens agrada molt, ja l’hem escrit, tenim el guió, l’estructura i les cançons, i ara estem buscant algú per fer-la realitat. Hi ha molta gent que ho veu viable i som més a prop que lluny de poder-ho anunciar. Però, en tot cas, segur que el musical no serà el 2025».

El que sí que serà segur el 2025 és el concert d’aniversari al Poble Espanyol.

J.E.B.: «Sí, hem decidit fer un concert que apel·li a tothom que ens ha seguit durant aquests vint anys i que té els Amics en algun racó de la seva vida. Aplegar tota aquesta gent de diferents generacions i dedicar-los una gran nit. Després, ho complementarem amb un disc de col·laboracions, amb vint cançons d’Els Amics cantades per nosaltres, amb vint artistes diferents. Hi ha gent que ja coneixíem i també gent que volíem conèixer, d’edats que van dels vint als vuitanta i pico. Me la jugo que, si ara en dius dos o tres, els endevines segur…».

Vosaltres feu 20 anys, però aquí a Tarragona tenim Els Pets que en fan 40. Com us veieu d’aquí a dues dècades més?

J.E.B.: «Per a mi, Els Pets sempre han sigut un referent. Són un exemple, en el sentit que no han parat mai de tocar, han anat creixent i han sabut reinventar-se, fent discos millors com més grans es feien. Nosaltres, que estem dins d’aquest món, sabem que això és molt difícil. Tant de bo puguem fer anys com ells».

D.A.: «De fet, el primer cop que vam tocar al Poble Espanyol, on ara farem el concert d’aniversari, va ser fent de teloners d’Els Pets, i el Lluís va pujar a cantar Reykjavik. Ves que no sigui que ara… canti al disc d’aniversari…». [Riuen tots].