Recerca
La URV alerta que els microplàstics exposats a la radiació solar són més perillosos per als humans
Els investigadors han analitzat l'impacte de l'envelliment dels polímers en les seves propietats
Imatge dels pèl·lets recollits a la platja La Pineda, al municipi de Vila-seca (Tarragonès).
Vladimir Baulin, investigador del Departament d'Enginyeria Química de la URV, juntament amb Jean-Baptiste Fleury, de l'Experimental Physics and Center for BioPhysics d'Alemanya, han descobert que els pèl·lets de plàstic exposats a la radiació solar i als productes químics són més perjudicials per a les cèl·lules humanes que quan s'acaben de fabricar.
Tot i que es tenia constància que el contacte amb microplàstics alterava el funcionament en cèl·lules humanes, fins ara no s'havia tingut en compte l'impacte de l'envelliment dels polímers en les seves propietats. La recerca ha conclòs que els pèl·lets degradats tenen més capacitat de danyar les parets cel·lulars i que existeix una relació directa entre aquesta característica i el seu color.
Els microplàstics són aquelles partícules amb una mida d'entre la mil·lèsima part d'un mil·límetre i mig centímetre, formades per polímers, generalment sintetitzats a partir de productes derivats del petroli. Són contaminants derivats de l'acció humana, presents a gairebé tots els ecosistemes del món. Com que la seva mida i forma són molt heterogènies, tenen la capacitat d'acabar a l'interior del cos humà, ja sigui introduint-se a la cadena tròfica o través de l'aire que respirem, entre d'altres.
En aquest cas, Baulin i Fleury, han treballat amb pèl·lets plàstics procedents de la platja de la Pineda, recollits directament del medi ambient per l'Associació Good Karma, per determinar si causen el mateix dany a les membranes cel·lulars que els plàstics acabats de sintetitzar.
Seguint una metodologia basada en la microfluídica, que utilitza gotes minúscules per determinar les propietats superficials dels materials, l'equip ha aconseguit relacionar el nivell de degradació del plàstic amb el seu nivell d'oxidació.
En conseqüència, la superfície dels microplàstics que havien passat més temps al medi era més hidrofílica, més fàcilment mullable. No es tracta d'una característica innòcua, sobretot quan la partícula entra en contacte amb una cèl·lula. Les parets cel·lulars s'adheriran al polímer degradat amb més facilitat causant, per tant, un dany més sever.