Una guerra i una epidèmia, els macabres orígens del nou cementiri de Tarragona

El cementiri de Tarragona és un recinte amb més de 200 anys d’història, el que dona lloc a diverses anècdotes i unes quantes dades curioses, començant per la dels seus macabres orígens. Per entendre la construcció del que llavors es coneixia com el «nou cementiri», cal conèixer el seu context històric. Aquest se situa a principis de l’any 1809, quan la ciutat vivia una època difícil. 

L’entrada de l’exèrcit francès a Barcelona l’any anterior va comportar la fugida massiva d’exiliats, que van trobar refugi a Tarragona. El creixement desmesurat de la població, juntament amb l’epidèmia de febre tifoide, que va provocar milers de morts, van col·lapsar l’antic cementiri. Aquest era propietat de l’Església i estava ubicat al costat dels murs de la catedral, als peus de la capella i l’antic Hospital de Santa Tecla. 

La situació va forçar a les autoritats a donar compliment a la Reial Cèdula de Carles III de 3 d’abril de 1787 que ordenava situar els cementiris a l’exterior de les poblacions, en espais ventilats i distants a les cases del veïnat. La iniciativa va ser impulsada per la Junta de Corregiment de la ciutat, encapçalada per Joan Smith, que va arrencar la construcció de forma urgent i immediata. 

Així va ser com els tarragonins i tarragonines van començar a enterrar els seus difunts al peu de la muntanyeta de l’Oliva. De fet, la primera inhumació va tenir lloc el 27 de febrer de 1809, abans, fins i tot, que l’escriptura de compravenda dels terrenys fos signada. Setmanes després, el cementiri acollia el seu segon difunt, que va ser ni més ni menys que el mateix Smith, el qual fou una de les 8.000 víctimes de l’epidèmia.