Cristina Huete: «Demanaven un milió per una cançó dels Beatles; la vaig aconseguir per 100.000»

Cristina, deixa’m començar amb una pregunta que segurament t’han fet moltíssimes vegades. Quina és la funció d’una productora?

Cristina Huete: «Doncs tenir molta fe en el projecte [riuen]. Bé, la funció d’una productora és buscar el finançament per al projecte i posar-lo en marxa. Tot comença amb la lectura del guió. En el meu cas m’ha d’agradar, m’ha d’apassionar, perquè sense passió, aquesta feina és molt difícil. Necessito creure al cent per cent en la pel·lícula, llavors m’hi aboco i em torno boja per tenir el finançament, fins que l’aconsegueixo. També és fonamental confiar en el director. Ja et pots imaginar que jo tinc una confiança cega en el David, com també la tinc en el Fernando [Trueba], que és el meu marit. Per a mi, el més important és saber el que volen, i servir-los-hi en safata. De vegades no es pot, però aquesta és precisament la funció del productor: aconseguir-ho. En el meu cas, sento que totes les pel·lícules que he fet, des de la primera a l’última, són els meus fills, i n’estic orgullosa de moltíssimes. He tingut molta sort».

Tens la capacitat de donar ales a guionistes com el David.

C.H.: «Sí. Jo sempre he entès la producció com una feina que consisteix a fer possible el que somien els directors i els guionistes. I em mato per aconseguir-ho. De vegades els he de donar un disgust, però normalment, no. Vivir es fácil con los ojos cerrados, per exemple, va ser una pel·lícula molt difícil pel que fa a la música, perquè havia de sonar Strawberry Fields Forever d’Els Beatles. Vaig passar mesos i mesos de nits sense dormir, perquè em demanaven un milió de dòlars per la cançó. Per a una producció com les nostres, aquesta xifra és impossible. Però la cançó era molt important, sense ella no hi havia pel·lícula. Vaig començar a negociar-la molts mesos abans de començar el rodatge, quan el David em va donar el guió. I van ser mesos de No, no, no… Va, doncs 950.000… Va ser horrorós, i vam començar a rodar sense saber si tindríem els permisos. El David em va dir: Bé, puc fer una doble versió, però és que no hi havia doble versió possible. Va ser una bogeria, mentre rodàvem les seqüències, jo suava tinta. I, al final, ho vaig aconseguir per 100.000 euros. Molt sovint em demanen que doni xifres i no ho faig mai, però en aquest cas m’agrada explicar-ho».

Imagino l’emoció del moment en què vas dir: «David, la tenim».

C.H.: «Sí, el David ja estava muntant la pel·lícula, i jo no m’ho podia creure. Vaig parlar amb advocats, fins i tot amb la secretària de Yoko Ono. Li vaig explicar el que ens passava i com era la pel·lícula. Fins i tot li vaig enviar el guió. Va ser una cosa impressionant, i me’n sento molt, molt orgullosa».

David, t’anava a preguntar si la producció et condiciona d’alguna manera a l’hora d’escriure els guions, però veient que vas plantejar que en aquesta pel·lícula sonés una cançó dels Beatles, dedueixo que no gaire…

David Trueba: «Bé, en aquest cas era conscient de les limitacions, perquè amb l’experiència vas sabent quant costen les coses. En el meu cas, sempre treballo amb la porta oberta a altres possibilitats, sempre tens alternatives. A més, soc molt realista, i penso que és important plantejar una espècie de màxims i mínims. El que té de bo la Cristina és que ella sempre lluita pels màxims, per allò que considera que era la teva idea. I, si no ho aconsegueix, t’ho explica, i també t’explica per què. Però és veritat que hi ha productors que, abans de començar, ja t’estan avisant que per aquell camí no vas bé, que allò no es podrà aconseguir. La Cristina sempre està disposada a intentar-ho».

Expliqueu-me com són les vostres ‘negociacions’.

C.H.: «El David és el més raonable, jo estic molt més boja. És un director que, quan li expliques els problemes, no es posa nerviós, busca la solució, igual que ho fa el Fernando. Tots dos són superraonables. Ara, també és veritat que volen el que volen i són capritxosos, i la meva feina és aconseguir-ho».

El productor d’una pel·lícula deixa alguna empremta en l’obra? Creus que en les pel·lícules que has produït es pot detectar el teu segell?

C.H.: «No sabria dir-t’ho, però crec que no. Les pel·lícules, quan estan acabades, són seves, dels guionistes i dels directors. Tu contribueixes a fer que les seves idees es facin realitat, hi ets perquè siguin de veritat».

D.T.: «La Cristina és molt reservada, però et puc assegurar que, en el clima del rodatge, en el record de l’equip, deixa empremta. Des de l’actor més important al que ho és menys, des del tècnic més important al menys… Perquè la gent no està acostumada a la seva manera de treballar, no solen trobar-se persones tan protectores com ho és ella. Penso que en aquest sentit, sí que deixa molta empremta».

C.H.: «Jo estimo molt el meu equip i els meus actors. Molt. Per a mi també són importantíssims. M’agrada protegir-los, que estiguin el millor possible, que tinguin les millors condicions, que tothom sigui igual: mai faig que el director vagi a un hotel i actors i tècnics a un altre… No ho he fet mai, penso que tots som iguals a l’hora de menjar i de dormir. I, en aquest sentit, penso que la gent amb qui he treballat m’estima a mi també [riu].

‘Vivir es fácil con los ojos cerrados’ va guanyar sis premis Goya l’any 2014. En el teu discurs, vas dir: «El finançament de les pel·lícules és cada dia més complicat, i la seva recuperació, un miracle» Han passat deu anys. Estem millor que llavors?

C.H.: «Estem pitjor. El finançament és complicadíssim, tenim la meitat de tot. I, a sobre, els espectadors ja no van al cinema. Això em fa molta ràbia, perquè no hi ha espectacle més bonic que una pel·lícula. El cine és tan bonic que em fa mal i em mata veure que ara la gent només mira les pantalles».

També vas parlar de l’IVA castigador que us imposava el govern, i de la necessitat constant d’estar explicant les subvencions.

C.H.: «Ser els subvencionats és horrorós. Els del cinema no som els subvencionats. El cine costa molt i és molt car, i les subvencions que rebem són baixíssimes, comparat amb les de qualsevol altre país d’Europa. L’any 83, quan la Pilar Miró va impulsar la Llei Miró, vam viure una època molt dolça. Des de llavors, només hem anat enrere. Avui dia les subvencions es donen segons una mirada objectiva de punts, que premia, sobretot, l’èxit. Els que treballem en el cinema independent hem d’anar als bancs i tenir molt de múscul financer. I, després, que no s’abaixi l’IVA complica molt la recuperació de la producció».

D.T.: «Entre els primers diners que gasta un productor i els primers que ingressa passen, com a mínim, dos anys. No cobra fins que la pel·lícula està en cartell i a les plataformes. Aquest període de temps tan llarg és un procés d’hipoteques, interessos i risc. El vivim encreuant els dits, esperant que la pel·lícula es pugui estrenar en les condicions que permetin començar a ingressar tot el que tens al descobert».

C.H.: «Per ser productor de cinema independent s’ha d’estar molt boig. També estimar molt el cine i sentir molta passió pel que fas. Jo la tinc, malgrat l’edat. Començo cada pel·lícula amb totes les meves forces, perquè som una productora molt petita i ens ho juguem tot en cada pel·lícula».

Tinc la sensació que Vivir es fácil con los ojos cerrados va ser una pel·lícula especialment important per a tots dos. Què va suposar per a cadascú?

C.H.: «Per a mi va significar moltíssim. Va ser una pel·lícula molt bonica, encara que també molt complicada, per tot el que t’he explicat abans. Però vaig passar-m’ho molt bé fent-la, perquè m’agrada molt veure treballar els actors. Jo no soc una productora que es quedi al despatx. Vaig als rodatges, m’agrada saber el que passa i si tothom està bé. Estic molt orgullosa de totes les pel·lícules que he fet, hagin donat diners o no, però en aquest cas també em va fer molt feliç veure els reconeixements que va tenir».

D.T.: «Nosaltres sentim que fer una pel·lícula i poder-la estrenar ja és un gran premi. La resta és com un atzar que de vegades et toca i de vegades no. Tot el que ve de més a més, ens alegra, però no és el motor que ens mou. Hi ha pel·lícules, com aquesta, que han sigut molt complicades i també ens han donat moltes alegries. A l’hora de rodar-la, no teníem tot el que necessitàvem, i vam haver de remar amb el nostre millor esperit perquè no es notés. A la vegada, el rodatge a Almeria va ser molt agradable, la gent estava molt contenta que no féssim veure que allò era un altre lloc, i que es parlés de l’Almeria profunda. En conservem grans records. Al final, el nostre ofici consisteix en això. I en competir, cada divendres, amb sis o set pel·lícules més que s’estrenen i venen fortíssimes, amb molt de pressupost i molta promoció».

Tots dos teniu treballs molt recents, però no puc acabar sense preguntar-vos si no teniu entre mans alguna cosa.

C.H.: «El David ha fet una pel·lícula amb un altre productor i m’he sentit gelosa… [riu]. No, jo sempre vull el millor per a ell. El vaig conèixer quan tenia quatre o cinc anys, l’he tingut a casa i l’he vist créixer i convertir-se en una persona brillant i meravellosa. Per descomptat que vull tornar a treballar amb ell abans de jubilar-me. I em falta molt poc, tot i que sempre ho dic i al final no ho faig, perquè, en el fons, em va la marxa».