Marcel Ortega: «Ser director i veure que de sobte tot quadra i es multiplica és molt bonic»

Haver quedat segon en l’Eric Ericson Award et situa com un dels millors directors de cor del món. Per què té tanta rellevància, aquest concurs?

«L’Eric Ericson és, literalment, el concurs de direcció de cor més important del món. En altres concursos, el guanyador rep un diploma o uns diners. En aquest, el situa en la primera divisió mundial, si tot va bé, per a la resta de la seva vida. El premi consisteix en una gira amb els deu cors professionals més importants d’Europa. El dia del concurs, a la platea hi havia els gerents i responsables artístics d’aquests deu cors, però també de la resta de cors de la Unió Europea de Radiodifusió. La majoria dels cors professionals que no són cors d’òpera i que estan vinculats a una programació estable i a una sala de concerts i, per tant, tenen regularitat i solidesa econòmica i artística són els cors de les ràdios públiques».

Entenc doncs que és una competició d’elit. Com ha estat la teva preparació?

«En el concurs, ells volen veure com treballes. És a dir, et posen en una situació real. Per tant, tres mesos abans, ja tens un repertori obligat que t’has d’estudiar. Quan arribes al concurs, t’adudiquen un dia, una obra i un cor. Tu ja saps el repertori i el cors el tenen excel·lentment treballat i ho fan tot perfecte. És com si et posen a entrenar el Barça: ells ja saben jugar, volen veure què hi aportes tu. En el meu cas, per preparar-me, vaig passar dos mesos i mig d’estudi molt profund».

I què aporta, un bon director, a un cor professional?

«Per començar, cal conèixer bé l’instrument. És a dir, has de conèixer la veu i el cor, i saber com fer-lo sonar bé. Que els cantants se sentin còmodes amb allò que tu els proposes. Després, has de dominar tota la part de psicologia de grup relativa a la comunicació i el lideratge. L’autoritat no te la guanyes perquè sí, sinó perquè el col·lectiu reconeix que amb tu està fent alguna cosa especial, diferent. També, òbviament, és imprescindible conèixer bé el repertori. Pots conèixer molt bé el món coral i connectar molt bé amb el grup, però si no els portes més enllà d’on poden arribar sols, allà no hi fas res. I, per acabar, una última cosa important: el timing. El director té un temps donat per aconseguir els millors resultats possibles. Quan et contracten tens tants assajos, tant de temps, i has de preparar tal repertori».

Per què vas escollir ser director?

«Quan tenia 18 anys i vaig acabar el Batxillerat i els estudis al Conservatori de Música de Tarragona vaig tenir molt clar que la música era molt bonica, però no era el meu camí. Així que vaig començar a cursar Arquitectura. Però mentre l’estudiava, em vaig adonar que trobava a faltar molt la música. Vaig escollir ser director des de la ingenuïtat completa. Vull dir que jo no vaig ser un nen que de petit ja volgués ser director, de fet a casa no són músics. Però, per a mi, era molt important aquest punt de compartir la música, l’energia que es genera, i vaig pensar que la persona que fa que tots els músics connectin és el director. Per això ho vaig escollir».

M’imagino que aquesta feina et deu haver regalat moments sublims.

«És una sensació molt especial. Veus que allò no funciona només com un mecanisme, que no té només un resultat artístic, sinó que s’està generant alguna cosa que va més enllà, gairebé màgica. Treballant amb cors professionals notes aquest orgull, aquest saber que, de sobte, tot quadra, i que ells mateixos s’uneixen i es multipliquen. Sí, és molt especial i bonic».

Tu també ets professor. Com entens la pedagogia musical?

«Penso que ha de ser molt propera i molt pràctica, tangible i social. Què et farà connectar amb alguna cosa per a tota la vida? Doncs que en aquelles edats en què tot ho tens molt fàcil, com és la infantesa, o aquelles en què ets molt sensible, com en l’adolescència, t’hagin ajudat a fer que la música t’agradi i l’estimis. Evidentment, cal estudiar molta teoria, però si cantéssim i toquéssim més, si aquell crescendo el vius des de dins, si aquella polifonia del segle XVI l’estàs cantant, si aquell punt culminant d’una simfonia l’estàs tocant… Tot això et marca per sempre».