Laia Aguilar: «No parlar de les tragèdies és molt humà, tots fem el que podem per tirar endavant»

El desencadenant de la història és una tragèdia familiar. Et centres molt en la reacció de l’àvia (Matilde), la mare (Helena) i la filla (Greta). Per què aquesta mirada en el que és femení?

«La meva intenció no era fer una història sobre personatges femenins, però va sortir així. El punt de partida és la història de dues germanes, la Greta i la Julieta, d’11 i 7 anys. Elles senten molt d’amor l’una per l’altra, però a la vegada hi ha gelosia i molta ambivalència, és una relació complexa. D’aquí em va néixer la tragèdia i, en reprendre-la al cap d’uns anys, vaig pensar que qui s’havia de retrobar eren l’àvia, la mare i la filla. Em va agradar aquesta mirada femenina de tres generacions que comparteixen el mateix conflicte, tot i que des de diferents prismes».

Un dels eixos centrals de la història són les ferides del passat i com les afrontem. Penso que, per norma general, no ho sabem fer gaire. I, si són ferides familiars, encara menys.

«Tendim a silenciar els conflictes per por d’afrontar-los, perquè tampoc no estem massa preparats per fer-ho. En el cas de la novel·la, a mi em sembla molt normal que una família que ha viscut una tragèdia com la que s’hi explica ho arrossegui i no n’hagi parlat massa. És molt humà, tots fem el que podem per tirar endavant. La idea de la novel·la, però, és justament la de posar paraules als silencis. I també hi ha una altra idea molt important, que és la del poder reparador de les històries. La Greta és una apassionada de les llegendes que li explica l’àvia i, al final, s’acaba adonant que ella mateixa ha de reescriure la seva pròpia història per començar a perdonar-se».

Tots arrosseguem ferides, però en aquesta família mare i filla prenen decisions dràstiques que poden costar d’entendre.

«Sí, i això ens fa entrar en un tema que trobo molt interessant, que és fins a quin punt la maternitat permet o no fer certes coses. Segurament, si el que fa l’Helena ho fes un home, no ens posaríem les mans al cap, però com que és una dona pot arribar a ser fins i tot políticament incorrecte. Aquest escenari de trencar motlles m’agradava molt. Però he intentat no jutjar el personatge, sinó entendre una mica les seves raons».

Els personatges juguen amb les paraules. Els uns, perquè no les verbalitzen. Els altres, perquè se les inventen.

«Sí, a l’Helena i la Greta els costa posar paraules al que els ha passat, i l’àvia Matilda s’inventa el joc de l’arbre de les paraules, que ajuda les nenes a expressar-se. La família arrossega molts silencis, quan parlar permet fer palès el conflicte i poder-lo afrontar. Penso, per exemple, en el dol perinatal: el fet que no existeixi una paraula per denominar una mare que ha perdut un fill és important, perquè en el moment que hi ha una paraula que ho defineix, allò té un lloc. La novel·la no parla d’aquesta qüestió, però sí que apareix aquest fet, de posar paraules a les coses perquè ocupin un lloc».

En el personatge de la Greta hi veig una mica de Laia Aguilar.

«És veritat que, encara que la novel·la no és autoficció ni té res a veure amb la meva vida, comparteixo vivències i temes de fons amb algun personatge. En el cas de la Greta, és aquest fet de tenir tanta imaginació, escriure històries i aquest voler trobar respostes constantment. Tot això té a veure amb mi. I, a més, la vaig fer guionista perquè és una manera d’acostar-me a la professió que vaig estar fent durant més de 20 anys».

Potser estava condicionada pel fet de saber que ets guionista, però des d’un bon començament vaig pensar que és una novel·la molt visual, construïda a base d’escenes que se succeeixen amb molta agilitat.

«No és intencionat, però inevitablement, si m’he passat més de vint anys fent guions, això es tradueix en la meva manera d’escriure. És veritat que les escenes són molt visuals, perquè abans d’escriure-les m’imagino el personatge, per quina porta entra, com és el sofà on s’asseu, què veu quan mira per la finestra… És aquesta mena de posada en escena que fem els guionistes quan escrivim. Segurament és marca de la casa».