Manolo García: «Tot el meu art té un fons crític, no em surt d’una altra manera i no penso canviar»

El concert d’aquest dissabte serà el penúltim de la gira. Està preparat per tancar aquesta etapa?

«A mi m’agraden moltíssim els escenaris, m’ho passo pipa i crec que es nota, però és com això que diuen, ‘es mejor que te echen de menos que te echen de más’. Evidentment, els finals sempre arriben acompanyats de certa nostàlgia, però també amb ganes de mirar endavant i sobretot aprofitar aquesta pausa per tornar a compondre, que em ve molt de gust».

El concert estava programat per l’1 de novembre, però finalment va decidir ajornar-lo per respecte a les víctimes de la DANA.

«Van ser uns dies terribles i no era moment de celebrar ni fer festa, ajornar els concerts era el més lògic. Tot i aquest canvi de data em fa molta il·lusió poder visitar Tarragona. És una ciutat amb la qual tinc un vincle especial, perquè té una història que em fascina, especialment pel seu passat romà. Té un encant especial i s’allunya molt del tràfec constant de Barcelona, que és casa meva i l’adoro, però és un autèntic disparat. També tinc un molt bon record del públic tarragoní, i tinc moltes ganes de retrobar-me amb ell».

Sembla que allà on vagi troba un públic fidel. Malgrat el pas del temps, les persones continuen connectant amb les seves cançons.

«És molt emocionant. La música té aquest poder misteriós. Veure tanta gent feliç, unida per la música, és un regal dels déus, que suposo que s’apiaden de nosaltres. Sempre dic que les cançons són com un bàlsam, una mena de llum que ens acompanya durant els moments més difícils».

Pujar a l’escenari encara conserva aquesta màgia que descriu?

«I tant. La gaudeixo encara més perquè soc més conscient de la sort que tinc. Ara estic menys esbojarrat, l’explosió d’energia juvenil ha anat quedant enrere fins que l’únic que roman són les cançons. La força física potser minva, però la possibilitat emocional s’amplia. Ara soc una persona sensible, sensible a l’art, a la bellesa, a la bondat humana. Durant unes hores les distraccions mundanes desapareixen i només queda la màgia».

Sembla que encara conserva part d’aquesta energia juvenil. Durant el seu darrer concert va protagonitzar un moment viral en llençar-se públic.

«Fa molts anys que ho faig, però l’altra nit no va acabar de sortir del tot bé. Afortunadament, ningú va prendre mal i es va quedar en una anècdota. Durant una temporada ho feia dia sí dia també. Algunes nits sortia a l’escenari i ja em llençava, abans de dir res. Crec que és una manera simbòlica de dir que tots som iguals. M’agrada barrejar-me amb la gent, compartir aquesta energia, trencar barreres».

Fa un mes va publicar Títere con cabeza. Què el va motivar a escriure aquest llibre?

«Des de petit el que més m’apassiona és explicar històries, ja sigui amb les meves cançons, pintant quadres o a través de la literatura. El llibre recopila relats curts que toquen temes diversos, des de moments històrics fins a reflexions personals, sempre amb un fons crític. Bé, tot el meu art té aquest fons crític. No em surt d’una altra manera i no penso canviar. És trist, perquè durant els anys 70 i 80 moltíssima música compartia aquesta característica. Les cançons tenien discursos, lletres reivindicatives. Ara gran part de l’oferta musical és bastant buida i frívola».