Laura Serra: «Trencar amb la jerarquia tradicional del cinema pot ser una reivindicació política»

Què us va motivar a explorar les dinàmiques familiars i les responsabilitats intergeneracionals?

«Té molt a veure amb el fet que sigui un projecte col·lectiu. En el nostre cas, som sis persones diferents, llavors ens vam trobar amb sis idees diferents, sis maneres d’entendre el cinema. El que vam fer és plantejar-nos on convergien aquestes visions, quins temes intersecaven amb el que ens interessa. En posar aquestes idees en comú i veure com es relacionaven entre elles, vam veure que una molt comú eren aquestes relacions intergeneracionals i aquestes cures que molts de nosaltres estàvem veient entre els nostres pares i els nostres avis, que eren cada vegada més dependents. Llavors vam pensar, ‘ostres, potser seria interessant plantejar aquesta mateixa història, però des del punt de vista d’un jove’, ja que és més proper al nostre. A més, és aquesta perspectiva juvenil la que ens ha permès tractar un tema que no deixa de ser dramàtic d’una forma més lleugera i quotidiana. No volíem una pel·lícula amb una càrrega emocional molt forta, sinó que buscàvem plantejar aquest dilema, però sempre des d’un punt de vista molt propi dels personatges».

Com es construeix aquesta relació tan íntima entre els dos personatges principals?

«Va ser un procés bastant intens, però també molt satisfactori. La major part del càsting està conformat per actors i actrius naturals, és a dir, no professionals. Aquest també era el cas de l’Antonia Fernández Mir, que interpreta a la Natividad i té una història personal molt similar a la que nosaltres plantejàvem pel personatge, però és clar, no tenia cap mena d’experiència en el món de l’actuació. El primer pas va ser fer que ens agafés confiança, primer a nosaltres i després al Miquel Mas, que és l’actor que interpreta en Bruno. Van ser molts assajos previs al rodatge, en els quals es constituïen com una espècie de jocs que feien referència a moments quotidians que podria viure una àvia i un net en el dia a dia».

En els inicis del projecte, quan encara era un Treball de Fi de Grau, esperàveu que tingués aquesta rebuda?

«Sempre hem cregut 100% en la història que expliquem, però mai podíem imaginar això. Vam flipar moltíssim amb la nominació, encara no ens ho acabem de creure. Ha estat una sorpresa molt grata i ens ha donat molts ànims, ja que potser implica que la pel·lícula guanyi una visibilitat que d’altra manera no hauria tingut»

La pel·lícula també ha funcionat amb el públic internacional.

«No pensàvem que viatjaria tant, però ha estat una experiència molt maca poder participar en diversos festivals i que a més es reconegués la nostra feina tan lluny de casa. És molt interessant constatar com es rep en diferents països. Al final crec que la conclusió que hem tret és que tot i que la història està molt arrelada al context local, reflectint el teixit associatiu de Nou Barris, amb les batucades, les festes tradicionals i els paisatges del barri, ens adonem que tracta temes universals, com la dependència i les relacions intergeneracionals, que ressonen amb el públic internacional. Ens emociona veure com l'essència del que volíem transmetre arriba i connecta amb persones d'arreu del món».

Què implica treballar com a col·lectiu?

«És un procés que trenca amb la clàssica jerarquia de la indústria cinematogràfica. Cadascú aporta des del seu rol, però tothom participa en la creació. Els sis hem estat presents en tot moment d’aquest procés, per això firmem com a col·lectiu. És un plantejament que va més enllà del treball, és una reivindicació que també té la seva part política».