Joan Planellas: «Vivim a casa nostra una indiferència religiosa que no es veu enlloc»

Enguany complirà sis anys com arquebisbe. Quina valoració en fa? És com s’esperava?

«Quan arribes tot és una novetat i hi ha incertesa i expectació. La primera gran sorpresa va ser la pandèmia de la Covid i haver de gestionar aquella situació. Però ho vam superar i hem intentat organitzar la diòcesi de manera diferent, a través del consens. Ara farà dos anys que vam crear les 24 unitats pastorals per tal de millorar els serveis i la inversió en cada espai.»

Aquests canvis han pogut crear un clima de tensions i dubtes. Creu que ara ja s’ha superat?

«Sí. Quan fas canvis hi ha tensions òbvies, però les persones es van readaptant. El Consell Episcopal es van renovar, així com altres organismes.»

Quin creu que ha de ser el paper de l’educació religiosa?

«Crec que, per a aquelles famílies que no opten per cap opció religiosa, hi hauria d’haver una atenció educativa. Que hauria de formar sobre els valors i el llegat cultural cristià que tenim.»

En quin sentit? Com veu el jovent?

«Crec que el nostre jovent cada cop és més ignorant del fet religiós. Hem de cuidar molt més l’aspecte cultural. Celebrem Nadal, no les festes d’hivern. Aquí hi ha una tradició que s’ha anat conservant de generació en generació.»

Hi ha parlat amb el Govern de la Generalitat?

«Sí, li hem manifestat aquesta opció. El 80% del Museu del Louvre, per exemple, té directament o indirecta relació amb el fet religiós. Si els joves no coneixen els relats bíblics, com ho poden entendre? No els hi podem negar als nostres joves. Però sembla que no interessi.»

A què es refereix?

«Com donem resposta a les grans preguntes de l’ésser humà? S’ha optat molt per la ciència empírica. Quan es pregunta a un jove què vol fer de gran tots diuen ‘guanyar diners, faré una carrera d’enginyeria’. Però crec que el sentit més profund de la vida es deixa de racó, s’amaga, no se’n vol parlar.

Per què?

«Les Humanitats estan en crisi. I crec que com a societat no ho entenem o acabem d’enfrontar aquest problema de la forma correcta».

El nombre de capellans ha caigut un 16% els últims anys. Li preocupa la manca de relleu generacional?

«El primer que hem de posar sobre la taula és que a l’Europa Occidental s’està vivint una indiferència religiosa. Un fet que no es veu ni a l’Àfrica ni a l’Àsia i que es comenta molt en trobades internacionals. A casa nostra les comunitats cristianes seran més reduïdes. Però si tenen un esperit actiu, convençuts de la seva fe i esperança per tirar endavant, hi haurà les vocacions que realment necessitarem.»

També vivim en un context d’arribada de molts immigrants. Com conviuen les diferents religions a casa nostra?

«Els refugiats i els immigrants arriben a Catalunya perquè als seus països no es donen les condicions per viure d’una forma segura i digna. Un cop aquí, els hem d’acollir amb tot el que poden aportar, que és molt, i respectar la seva cultura. I ells també han de respectar la nostra, no vol dir que arribin aquí i creïn una altra realitat.

Vostè defensa l’acollida.

«Hem de pensar que Catalunya es va formar gràcies a la migració de països del nord a partir de l’any 800. Tots som fills de la migració. Els immigrants enriqueixen la nostra mateixa església.»

Perplexitat davant la Sang

Un dels temes més delicats que ha hagut de gestionar recentment ha sigut el conflicte a la Congregació de la Sang. Com ho ha viscut?

«Ho he viscut amb una certa perplexitat. Crec que hi ha hagut dues posicions excessivament polaritzades. Jo considerava que no s’havia d’anar a la justícia civil per a resoldre l’afer, però com els ànims estaven molt polaritzats es va fer igualment. I llavors nosaltres hem de respectar els procediments judicials. I estem a l’espera del que dirà la sentència. Després es van haver de celebrar eleccions i hi va haver acusacions mútues. Vaig demanar el cens i hi vaig veure moltes llacunes. Per això vam decidir aturar els comicis i nomenar un prefecte només per aquell període. I que tot es pogués aclarir i es pogués celebrar amb garanties.»

En paral·lel, ha limitat la durada dels alts càrrecs de les entitats. Alguna cosa no funcionava?

«És complir amb la voluntat de la Santa Seu. Tots tenim data de caducitat, jo també. Aquest procediment ja s’ha anat fent en altres ciutats, com per exemple a Sevilla. Allí, fa 25 anys que ho van limitar i jo vaig preguntar al seu arquebisbe per la qüestió. I també hi va haver descontentaments, perquè les novetats porten tensions. Però crec que hem d’anar fent pedagogia. I cal remarcar que hi haurà elasticitat i que si alguna entitat té una situació extraordinària, en parlarem i buscarem una solució.»

Un dels aspectes que ve en el càrrec d’arquebisbe és la gestió d’un gran patrimoni a Tarragona. En quin moment es troba?

«Moltes vegades no som conscients de tot el llegat patrimonial que tenim a la ciutat. D’una gran varietat d’estils i èpoques. Podem fer un relat des del segle I fins als nostres dies sense sortir de la Part Alta. Tenim el document martirial cristià més antic de la península Ibèrica, de l’any 259, del Martiri de Sant Fructuós. Tàrraco era la capital d’Occident.»

I creu que ens n’oblidem d’això?

«En certa manera sí. El cristianisme entra a Tarragona entre els anys 60 i 68. Tenim documents que acrediten que Pau va ser a Tàrraco, que va estar a Hispània. Crec que n’hauríem de ser molt més conscients i promoure aquest llegat cultural que tenim. Des de l’àmbit turístic això interessa. El turisme cultural té un valor afegit, no és com el turisme de sol i platja, amb tots els respectes. I tot això ens hauria d’ajudar a poder-hi invertir més diners.»

Quins projectes de l’Arquebisbat necessiten més finançament?

«Tenim el projecte per acabar l’ampliació del Museu Diocesà. Tenim tota una part mig buidada perquè les bases estan fetes, però s’hauria d’acabar. El projecte ja es va iniciar anys enrere i espero que es pugui donar-li l’impuls definitiu per fer-lo realitat.»

Falta més implicació de les administracions públiques?

«Sí, caldria que hi col·laboressin. Pel bé de la ciutat, del territori i del país. El Museu Diocesà és un projecte de país, perquè ens està explicant la nostra història. La història de Catalunya.»

Una altra de les seves preocupacions recents és la prestació de serveis als centres sanitaris. Què passa?

«Hem vist un retrocés en aquest sentit. També després de la pandèmia, que evidentment va ser un moment molt complicat. Demanem a la Generalitat que, respectant sempre la llibertat de religió, es pugui donar aquest acompanyament als pacients que així ho demanin. Que se sigui més flexible o que es trobi un equilibri.

Són situacions complicades.

«Molt. Abans, amb tota la precarietat, la gent moria a casa. Ara, en certes ocasions que pots acabar a l’hospital, hi ha unes experiències de soledat molt grans. I un treball que pot fer l’Església és aquest treball d’acompanyament. De discernir, d’ajudar també la família. Això ho ha fet l’Església des de fa segles i demanem que ho pugui continuar fent, sempre respectant la llibertat religiosa.

Aquests problemes també els troben a les presons?

«Sí, tot i que últimament ha millorat la relació. A la província només en tenim una. Jo miro d’anar-hi uns tres cops l’any. I també demanem als organismes més flexibilitat, amb totes les degudes prudències per un lloc com la presó. Acabar de trobar el to, perquè és una demanda de les persones. I aquest treball s’ha de continuar fent.»