Álex Saldaña: «L’estabilitat és fràgil. Qualsevol moment, de cop, es pot trencar»

La teva novel·la, encara que és ficció, tracta molts temes socials. Per començar, el desencadenant: un accident en què una dona que ha begut mata un ciclista a la carretera. Per què en fas el punt de partida?

«Perquè, quan treballava al Diari de Tarragona, hi va haver una setmana que vam publicar tres o quatre accidents d’aquest tipus, i em va impactar. Tinc amics que van en bici, i em va fer pensar en què passa després d’un accident com aquest, i en com es deu sentir la persona que atropella».

Expliques la història de totes dues famílies, que s’acaba creuant, a través de la mirada dels seus fills adolescents. Què t’aporten ells?

«L’accident els agafa en una edat complicada, jo també tinc dues filles d’aquestes edats. Vaig pensar que potser em donarien més joc que els adults, sobretot perquè vaig fer que la mare que atropella i el pare que mor fossin figures de referència per als seus fills. A més, els joves tenen les emocions a flor de pell. Aquests personatges també em van servir per explorar les diferents maneres que podem reaccionar davant d’un fet com aquest. El dolor, la ràbia o les ganes de venjança són sentiments molt humans i tots ens podem sentir identificats, en un moment o altre».

També tractes qüestions com el dia a dia en una presó de dones o la vida dels sensesostre al carrer. Entenc que són temes que has viscut de prop, per la teva feina de periodista.

«Al darrere de tot plegat hi ha una qüestió de fons, que és la fragilitat de l’estabilitat. Tots tenim una vida estable fins que, de cop, deixa de ser-ho. I pot ser perfectament per una circumstància aliena a nosaltres. Després, sí que he conegut les dues temàtiques per la feina. D’una banda, m’interessava explicar la vida a la presó de dones, especialment de l’ingrés, que és una de les coses més dures. I pel que fa als sensesostre, volia posar de manifest el fet que sovint semblen invisibles, perquè és més fàcil percebre’ls així que parar-se a pensar per què són al carrer».

També hi apareix el maltractament en les relacions de parella i el suïcidi. Són temes actuals, també entre la gent jove.

«Sí, m’interessa parlar-ne perquè, encara que pensem que som una generació que ha evolucionat de manera lineal, l’evolució té alts i baixos, sotragades… De fet, vaig fer llegir la novel·la a una de les meves filles i em va ajudar amb algunes coses. L’altra és l’autora del dibuix de la portada, unes flors grogues que fan referència a una cita de García Márquez».

Ets periodista de formació i de vocació, però amb aquesta ja has escrit tres novel·les. Què hi trobes, en la literatura, que no et dona el periodisme?

«El periodisme m’encanta. Per a mi, és el millor ofici del món. Ara, sempre has de buscar la veritat. De vegades la trobes i de vegades no, però, com a mínim, has d’intentar contrastar allò que escrius, saber qui ho diu o qui no ho diu. Amb les novel·les puc jugar i fer que passi el que jo vull que passi. Això és un petit alliberament».

De totes maneres, s’hi veu l’Àlex periodista. Les descripcions són precises i les acotacions d’espai i temps també ho són. Se t’escapa l’instint.

«Mira, el meu editor, Manuel Rivera, em va preguntar quins eren els meus referents a l’hora d’escriure. He llegit molt, i segurament bec de molts escriptors, però al final penso que el meu referent més clar és el periodisme. La vida mateixa. Fent de periodista he treballat amb històries que són molt imaginatives. De totes maneres, també és veritat que segurament tot el que he llegit m’ha deixat una empremta».

El periodisme també et dona una agilitat a l’hora d’escriure que deu ser d’agrair.

«Sí, després de trenta anys treballant en premsa escrita, et puc assegurar que la por al foli en blanc no la tinc. Quan hi treballes cada dia no t’imposa gens ni mica».