La Tarragona en miniatura: una exposició per visitar la ciutat en 10 minuts

Tarragona és una ciutat de distàncies curtes, i molts afirmen que «en un dia ja es té vista». Doncs al Patronat Municipal de Turisme, de fet, es pot recórrer en menys de deu minuts, tot i que és probable que tot aquell que apreciï l’atenció al detall allargui considerablement la seva visita. 

El Pont del Diable, la Catedral, l’Ajuntament, o el Balcó del Mediterrani, són únicament alguns dels monuments que omplen la sala del local del carrer Major, on des del 19 de gener i fins al 16 de febrer s’exposen una vintena de maquetes que reprodueixen els edificis més emblemàtics de la ciutat.

Aquestes, tot i que costi de creure, van arribar a les mans de Raimundo Alcalà Ortiz sent res més que un bloc de porexpan. Després de gairebé trenta anys arreplegades en un magatzem, les peces han pogut veure la llum gràcies a la mostra, impulsada per la família de l’autor. 

«Feia anys que consideràvem la idea, perquè era una llàstima que aquestes obres d’art quedessin amagades, però no ens atrevíem a fer el pas», explica Andrea Alcalà, neta de Raimundo, que morí l’any 2008. «El que més ens preocupava era el transport de les peces, ja que el material és molt fràgil», apunta.

De la fusta al porexpan

Raimundo Alcalà Ortiz va néixer l’any 1925 en una família humil, i es va dedicar professionalment al ferrocarril i la fusteria, practicant el darrer ofici en un taller a la Part Alta, on va viure tota la seva vida. «L’avi sempre havia treballat amb fusta, però no es va aficionar a tallar porexpan fins a la seva jubilació», explica la seva neta. «Quan trobàvem un tros al carrer o compràvem alguna cosa que en portava li donàvem a ell. Mai va comprar el material, sempre va ser reciclat», assegura.

Raimundo, explica Alcalà, era autodidacta, i basava les seves obres en fotografies d’enciclopèdies. «Ara amb l’internet es té accés a tota mena d’imatges i informació, però fa trenta anys la situació era molt diferent, les fotografies no sempre tenien una gran qualitat, i el més semblant al zoom era una lupa», apunta. 

La fragilitat del material emprat va ser un dels altres reptes amb el qual l’artista es va topar durant els primers dies de construcció. «La pega corroïa el porexpan, llavors totes les peces estan unides amb agulles», assenyala Alcalà. La pintura que dona color a les miniatures és acrílica, i els detalls més delicats, com les portes o finestres, van ser elaborats amb fusta.

Tarragona com a musa

La col·lecció d’Alcalà Ortiz és protagonitzada exclusivament per espais tarragonins. «Ell adorava la ciutat, i crec que es pot veure reflectit en les seves obres», assegura la seva neta. L’exposició, a banda de recollir monuments i carrers històrics com la Torre dels Escipions o el carrer de la Merceria, també inclou edificis més personals, com l’Escola Saavedra, on va estudiar, i l’Escola Bressol Yo-ni, on treballen els seus familiars. 

Aquestes dues, juntament amb l’ermita de la Salut, van ser les primeres maquetes de l’autor. També es poden veure edificis que ja no hi són, com el Teatre Principal, ubicat a la Rambla Vella i enderrocat l’any 1964. «És una autèntica càpsula del temps, i ens fa molta il·lusió poder compartir-la amb els tarragonins», expressa Alcalà.