Esperar el vent a favor

Defensar la independència de Catalunya com a objectiu polític em sembla, a hores d’ara, una tasca titànica. Sobretot després de vuit anys d’un nou ‘procés’, el de la deconstrucció de tota l’estructura social i política que va dur aquest país a una república, encara que fos de 8 segons. 

Per això vaig anar dimarts a la xerrada organitzada per l’Assemblea a la sala de graus de la URV, encuriosit per veure com és possible mantenir un discurs independentista i que no acabi tot en una vall de llàgrimes. Lluny d’això, no pot dir-se que el públic va sortir d’allí amb eufòria, però sí que es podia percebre una certa satisfacció perquè encara hi ha un discurs coherent que, sense prometre jugades mestres i lideratges messiànics, planteja escenaris plausibles i, fins a cert punt, –«per què no», segurament pensaven molts dels assistents– realistes.

Els ponents eren Albano-Dante Fachín i Josep Costa, l’un, català de l’Argentina i l’altre, català de les Illes, activistes que des de procedències ben diferents, tant geogràfiques com ideològiques, s’han convertit en elements disruptius. Tots dos van ser protagonistes en formes diverses de l’1 d’Octubre, però encara es poden permetre defensar l’autodeterminació catalana «sense haver de passar vergonya», una expressió que va aparèixer més d’una vegada durant la xerrada, referida a polítics de les forces polítiques que es diuen independentistes.

Costa va reclamar que ja n’hi ha prou de creure que la situació actual és dolenta, «que anem pel pedregar. No és cert. És clar que hi ha problemes, però la solució depèn de poder gestionar els nostres recursos, per ser independents». Literalment, va afirmar que quan siguem independents «podrem lligar els gossos amb llonganisses», o, rebaixant la metàfora, disposar d’un benestar notable: «Què no es podria fer amb 20.000 milions anuals que ara no tenim?». 

Per Fachín, cal mantenir la confrontació, política, amb l’Estat. I l’Estat, van defensar els dos ponents, és tant la Guàrdia Civil –«salutacions al que hi hagi a la sala per gravar-nos»–, com el PSOE. «Ens estan fent creure que es tracta d’una confrontació ideològica. I això no va de dretes o esquerres, això va d’autodeterminació i del model de país que volem. Mentre ens distreuen decidint si cal ampliar l’aeroport, arriben de Madrid i li canvien el nom. És un exemple de com de poc important és el que es decideix aquí».

Josep Costa, eivissenc, admetia ser del punt de l’illa més allunyat del mar, però, així i tot, s’apuntava a una metàfora marinera: «per assolir la independència no hem de canviar de vaixell, ni tampoc el trajecte, ja ens coneixem els esculls. De fet, ni tan sols és determinant la tripulació. El que si ens cal és mantenir-nos remant i esperar el vent a favor». 

En això es basa el postulat de Costa. Ara el vent bufa en contra de l’independentisme, «fins i tot ens ha fet recular», però creu que res no impedeix que conjuntures nacionals o internacionals puguin fer girar el vent. «I quan el vent bufi a favor i ens agafi remant, tot anirà molt més ràpid». 

Citava el cas de Groenlàndia «que pot posar en el panorama un referèndum ben aviat» o la situació al Quebec, «on el Partit Quebequès, que ara mateix només té tres diputats al parlament, traurà majoria absoluta les pròximes eleccions, segons totes les enquestes». Fachín incidia en el mateix concepte, «com deia l’artista, que la inspiració m’agafi treballant. Això és el que ens cal, continuar remant per a quan arribin els moments favorables».

Segurament tots els assistents compraven el missatge, però en el torn de preguntes ja es va fer evident que, malgrat que la idea és mantenir l’enfrontament polític amb l’Estat, falta aclarir quines són les accions concretes que es poden fer. I en aquesta pregunta, també hi era implícit el dubte sobre què cal fer amb unes formacions polítiques que han perdut la confiança dels independentistes.

Tots dos ponents van ser capaços de donar una resposta a aquestes qüestions, inconcreta però assumible. Els partits, defensaven els ponents, s’han d’adaptar al que la societat els acaba reclamant. «La signatura de David Bonvehí o Marta Pascual també hi era a la declaració d’independència…» reblava Costa. 

És a dir, «que fins i tot un polític inútil, si veu perillar la seva cadira, pot arribar a conduir-nos a l’autodeterminació». Montenegro servia d’exemple per parlar de la irreversibilitat: «Els que ara governen Montenegro eren els majors opositors a la seva independència. Us penseu que han fet cap pas per deixar de ser independents?»

Així doncs, en conclusió, cal mantenir el rumb, remant en la mateixa direcció i esperar temps millors que res no demostra que no hagin d’arribar, –tot i que tampoc tenim garanties del contrari. El temps que caldrà esperar ningú ho sap. I, potser, als que van deixar petita la Sala de Graus se’ls farà massa llarg. 

Una altra cosa que cridava l’atenció era que el més jove de la sala segurament era jo (i jo tinc 56 anys). Això també es va comentar en un moment de la xarrada, però Dante Fachín va manifestar que sí que hi ha joves mobilitzats, que es fan més evidents a les xarxes socials que no pas en xerrades de l’ANC.

El final de la xerrada es va cloure amb una idea final de Costa, que es va mostrar molt contundent amb un punt del full de ruta de l’Assemblea, de la qual ell nés membre: «S’hi defens que si es declara la independència, s’obrirà un període de caos. És que ens hem begut l’enteniment? Si mai som independents, des del minut ú, cal llei i ordre. I punt».